Vés al contingut

Acadèmia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Acadèmic)
Image
L'escola d'Atenes, fresc de Rafael al Vaticà, acabat el 1510, representant una visió idealitzada de l'acadèmia filosòfica de l'antigüitat.[1]

Una acadèmia és una entitat que agrupa diversos experts d'un camp concret del coneixement (sobretot nombroses en els camps de la literatura, la ciència o l'art). Per formar-ne part aquestes institucions acostumen a tenir uns estrictes estatuts reglats que els i les membres han de complir rigorosament.[2] Entre les seves funcions hi ha la recepció i debat dels treballs dels seus membres, l'edició de publicacions especialitzades, la concessió de premis, i fins i tot l'execució d'investigacions.[3] No és estrany que algunes acadèmies siguin organismes públics instituïts per contribuir al desenvolupament d'aquests camps de coneixement[3] Els orígens del terme provenen de l'escola atenenca que va fundar el filòsof Plató (akadémeia) vers l'any 385 aC.

Actualment, però, la paraula "acadèmia" també denomina algunes institucions educatives que proporcionen ensenyaments artístics o tècnics d'un grau mitjà o superior.[2] En aquest sentit destaquen, per exemple, diverses acadèmies militars o fins i tot les acadèmies d'idiomes.

L'Acadèmia Platònica també té el nom de Escola Socràtica Major.[4] Títol sovint compartit amb el Liceu d'Aristòtil.[5]

Els orígens: l'Acadèmia Atenenca

[modifica]
Image
L'Acadèmia d'Atenes moderna, dissenyada per Theofil Hansen i completada el 1887.

L'Acadèmia va ser fundada per Plató a les proximitats dels jardins/santuari dedicats a l'heroi Academ a poca distància d'Atenes.[6] Posteriorment esdevindria la institució on la doctrina platònica venia conservada i estudiada a la llum de les noves aportacions del debat filosòfic, especialment amb el Liceu aristotèlic i les escoles socràtiques menors, i després amb les escoles helèniques com l'epicureisme, l'estoïcisme i l'epicureisme.

L'Acadèmia, consagrada a les Muses i a Apol·lo, i dedicada al conreu de les matemàtiques i la dialèctica,[7] en oposició a l'escola retòrica d'Isòcrates d'Atenes fundada en el 391,[8] va ser el centre dels ensenyaments de Plató i del platonisme. Al frontispici, segons es diu, figurava la llegenda: «Que ningú no entre aquí si no és geòmetra».[9] El seu programa d'estudis s'acomodava probablement al que es reflecteix en la República (llibre VII), en tractar Plató de la formació dels filòsofs, i es duia a terme mitjançant diàlegs, debats, discussions i lliçons tant de Plató, com de deixebles avantatjats i personalitats famoses que passaven per Atenes. Després de Plató, van ser escolarcas famosos de l'Acadèmia: Espeusip, nebot de Plató (347-338), Xenòcrates de Calcedònia, el primer que va dividir la filosofia en física, ètica i lògica (338-314), Polemó d'Atenes (314-269) i Crates d'Atenes (269-264). A aquesta època pertanyen Eudox de Cnido (400-347) i Heràclides Pòntic (390-310), grans astrònoms membres de l'Acadèmia. Amb Arcesilau de Pítana s'inicia el període escèptic de l'Acadèmia (Acadèmia mitjana), l'exponent principal del qual va ser Carnèades de Cirene (Acadèmia nova). Filó de Larisa, cap a 110, introdueix l'eclecticisme en la que es denomina la IV Acadèmia.[10] Va perdurar com a exponent més o menys fidel de la tradició platònica fins a l'any 529 dC, quan l'emperador Justinià I va manar clausurar tots els centres d'ensenyament no cristians.[11] La dispersió dels membres de l'Acadèmia suposà, en poc temps, el final del neoplatonisme, que sobrevisqué encara algun temps en pensadors aïllats, com Damasci o Simplici.[12]

L'Acadèmia científica moderna

[modifica]

El nom es va recuperar a Itàlia durant el renaixement per definir els cercles intel·lectuals filosòfics, filològics o arqueològics que es reunien sota la protecció d'un mecenes. Durant l'època manierista les acadèmies començaren a adoptar regles internes i abandonaren la informalitat primerenca. Les primeres acadèmies italianes foren l'"Accademia Romana" (a Roma el 1460 aprox.)[13] i l'"Accademia Platonica" (Florència 1460).[14][2]

Aquests tipus de locals humanístics es van estendre per tot Europa durant els següents segles provocant el naixement de les primeres societats científiques. En general foren centres promotors del centralisme que aportaven les monarquies absolutes en els naixents estats europeus. En aquesta època naixeren l'"Accademia dei Lincei" (Roma 1603),[15] la Royal Society (Londres 1662)[16] o l'"Académie des Sciences" (París 1666),[17] però el boom de bona part de les acadèmies que han arribat fins avui es va produir durant el segle xviii. Durant el segle xix la majoria d'elles van viure un procés conservador de tancament en si mateixes.[2]

L'Acadèmia artística moderna

[modifica]

A partir del segle xvi les acadèmies començaren a especialitzar-se en un sol camp: o les ciències o les arts, abandonant l'humanisme generalista del segle anterior. Algunes d'elles foren l'"Accademia di San Luca (Roma 1593), l'Académie royale de peinture et de sculpture (París 1648), la primera amb suport reial (en aquest cas de Lluís XIV),[18] la "Academia de Bellas Artes de San Fernando" (Madrid 1752) i la "Royal Academy of Arts" (Londres 1768).[2]

Iconografia

[modifica]

La representació al·legòrica de l'acadèmia es basa principalment en la descripció publicada per l'escriptor i iconògraf italià Cesare Ripa en la seva obra Iconologia. La primera edició de l'obra va aparèixer a Roma el 1593 sense il·lustracions, mentre que l'edició de 1603 va incorporar nombroses xilografies i es va convertir en un manual de referència per a artistes, poetes i oradors europeus.[19][20] L'obra de Ripa va tenir una gran difusió durant els segles XVII i XVIII i les seves personificacions van ser adaptades en nombroses edicions, traduccions i programes artístics.[21]

Ripa personifica l'acadèmia com una dona d'edat madura, de posat greu, vestida amb robes de colors canviants i coronada d'or. La seva maduresa representa el coneixement consolidat, el judici ferm i una actitud allunyada tant de la vanitat juvenil com de la feblesa atribuïda tradicionalment a la vellesa. Els colors canviants del vestit simbolitzen la varietat de coneixements i disciplines conreats dins d'una acadèmia. La corona d'or indica que les idees sorgides de l'enteniment han de ser depurades i sotmeses a prova, de la mateixa manera que es refina l'or.[22]

A la mà dreta sosté una llima amb la divisa llatina Detrahit atque polit, que es pot traduir com «treu i poleix». L'instrument expressa la funció crítica de l'acadèmia: eliminar dels treballs intel·lectuals tot allò que és superflu o imperfecte i polir-ne el resultat mitjançant l'examen i el judici dels seus membres. En explicar aquest atribut, Ripa associa metafòricament el treball acadèmic amb l'acció de la llima sobre el ferro, que n'elimina el rovell i en poleix la superfície. També relaciona aquesta idea amb les exhortacions d'Ovidi, Quintilià, Horaci i Petrarca a revisar i perfeccionar les obres literàries.[22]

A la mà esquerra porta una garlanda entreteixida de llorer, heura i murta. Aquestes tres plantes al·ludeixen, respectivament, a la poesia èpica, la poesia lírica i la poesia pastoral, és a dir, a diferents gèneres cultivats pels membres de les acadèmies literàries. De la garlanda pengen dues magranes, que simbolitzen la unió de moltes persones dins una mateixa institució: així com el fruit reuneix nombrosos grans sota una sola pell, l'acadèmia agrupa estudiosos diversos al voltant d'uns interessos compartits.[23]

La figura apareix asseguda en un escó guarnit amb fulles i fruits de cedre, xiprer, roure i branques d'olivera. El caràcter perenne o la longevitat atribuïda a aquests arbres els convertia en emblemes de la durada, la constància i la immortalitat, qualitats que s'aplicaven a la fama adquirida mitjançant les arts i les lletres. L'escena se situa en un recinte ombrívol semblant a un jardí, envoltat d'arbres, una ambientació que evoca l'Acadèmia de Plató i els espais dedicats tradicionalment a l'estudi i la discussió filosòfica.[19]

Als peus de la personificació hi ha diversos llibres, símbol del coneixement acumulat i de les disciplines estudiades. Algunes versions de la composició incorporen també un mico vestit amb robes de colors diversos. Segons l'explicació de Ripa, aquest element reforça la varietat dels sabers impartits en una acadèmia, encara que no es va conservar necessàriament en totes les edicions i adaptacions posteriors de la imatge.[22] La variació entre versions és característica de la transmissió de la Iconologia, ja que les edicions i traduccions posteriors sovint modificaren tant els textos com els emblemes originals.[24]

Una versió castellana del segle XIX va conservar els principals atributs descrits per Ripa (la corona, la llima, la garlanda, les magranes i els arbres) i hi va afegir instruments musicals per expressar que l'harmonia era necessària per al desenvolupament de les arts.[25]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Petrioli, Piergiacomo. Viaggio nell'arte italiana da Firenze a Roma tra Medioevo e Rinascimento: guida per gli studenti stranieri di lingua e cultura italiana (en italià). HOEPLI EDITORE, 2001. ISBN 978-88-203-2959-4.
  2. 1 2 3 4 5 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 4
  3. 1 2 «Acadèmia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
  4. ↑ Gillies, John. The History of Ancient Greece, Its Colonies and Conquests ...: Including the History of Literature, Philosophy, and the Fine Arts .... Thomas Wardle, 1835.
  5. ↑ Verdesoto, Luis. Descentralizar, grados de autonomía para enriquecer a la democracia (en castellà). Editorial Abya Yala, 2001. ISBN 978-9978-04-692-0.
  6. ↑ Synapses, Tangled. tangled synapses. ignacio sanabria, 2007. ISBN 978-0-615-19964-1.
  7. ↑ Peña, Juan A. El amanecer del pensamiento occidental (en portuguès de Portugal). Juan A. Peña, 2025-05-23.
  8. ↑ Atheniensis, Isocrates; Clermont-Tonnerre), de Clermont-Tonnerre Aimé Marie Gaspard (5e duc de. Oeuvres complètes d'isocrate: traduction nouvelle (en francès). Firmin Didot frères, 1864.
  9. ↑ Portier, Sylvain. Vingt philosophes incontournables. La pensée, les concepts, les extraits fondamentaux. (en francès). Editions Ellipses, 2021-11-02. ISBN 978-2-340-06209-2.
  10. ↑ Rhyn, Otto Henne-am. De geschiedenis van den vooruitgang der menschheid: studiën op het gebied van ontwikkeling en beschaving (en neerlandès). C.L. Brinkman, 1879.
  11. ↑ Windelband, Wilhelm. A History of Philosophy with Especial Reference to the Formation and Development of Its Problems and Conceptions. Macmillan and Company, 1893.
  12. ↑ Remes, Pauliina. Neoplatonism. Routledge, 2014-12-05. ISBN 978-1-317-49289-4.
  13. ↑ Deramaix, Marc. Les Académies dans l'Europe humaniste: idéaux et pratiques ; [actes du colloque international de Paris (10-13 juin 2003)] (en francès). Librairie Droz, 2008. ISBN 978-2-600-01175-4.
  14. ↑ Díaz, Marta Llorente; Llorente, Marta. El saber de la arquitectura y de las artes: la formación de un ámbito de conocimiento desde la antigüedad hasta el siglo XVII (en castellà). Univ. Politèc. de Catalunya, 2000. ISBN 978-84-8301-434-9.
  15. ↑ Favaro, Antonio. Documenti per la storia della Accademia dei Lincei nei manoscritti galileiani della Biblioteca Nazionale di Firenze: studi e ricerche (en italià). Tipografia delle scienze matematiche e fisiche, 1888.
  16. ↑ The History of the Royal Society of London for Improving of Natural Knowledge, from Its First Rise. ... as a Supplement to The Philosophical Transactions. By Thomas Birch ... Vol. 1. [-4.], 1756.
  17. ↑ Corporation, Bonnier. Popular Science. Bonnier Corporation, 1912.
  18. ↑ Biblioteca de Consulta Larousse. Diccionario de Arte. Volum I. ISBN 84-8332-390-7
  19. 1 2 Ripa, Cesare. Iconologia, overo, Descrittione di diverse imagini cavate dall'antichità, & di propria inventione (en italià). Roma: Lepido Facij, 1603.
  20. ↑ «Nova Iconologia» (en anglès). Metropolitan Museum of Art. [Consulta: 3 setembre 2026].
  21. ↑ Peacham, Henry «English Translations and Adaptations of Cesare Ripa's Iconologia» (en anglès). De Zeventiende Eeuw, 1995.
  22. 1 2 3 Ripa, Cesare. Iconologia, or, Moral Emblems (en anglès). Londres: Benjamin Motte, 1709.
  23. ↑ «Academia» (en anglès). Cambridge Centre for Political Thought. [Consulta: 3 setembre 2026].
  24. ↑ «Cesare Ripa's Iconologia» (en anglès). Web Gallery of Art. [Consulta: 3 setembre 2026].
  25. ↑ Diccionario universal de mitología o de la fábula (en castellà), 1838, p. 23.

Bibliografia

[modifica]
Image
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Acadèmia
  • A. Leight DeNeef and Craufurd D. Goodwin, eds. The Academic's Handbook. 2nd ed. Durham and London: Duke University Press, 1995. (anglès)
  • Christopher J. Lucas and John W. Murry, Jr. New Faculty A practical Guide for Academic Beginners. New York: Modern Language Association, 1992. (anglès)
  • John A. Goldsmith, John Komlosk and Penny Schine Gold. The Chicago Guide to Your Academic Career. Chicago: University of Chicago Press, 2002. (anglès)
  • William Germano. Getting it Published: A Guide for Scholars (And Anyone Else)Serious about Serious Books. Chicago: University of Chicago Press, 2001. (anglès)
  • Kemp, Roger L. "Town and Gown Relations: A Handbook of Best Practices," McFarland and Company, Inc., Jefferson, North Carolina, USA, and London, England, UK (2013). (ISBN 978-0-7864-6399-2). (anglès)
  • Alan Cameron, "The last days of the Academy at Athens," in Proceedings of the Cambridge Philological Society vol 195 (n.s. 15), 1969, pp 7–29. (anglès)
  • Gerald Bechtle, Bryn Mawr Classical Review of Rainer Thiel, Simplikios und das Ende der neuplatonischen Schule in Athen. Stuttgart, 1999 (anglès)
  • John Glucker, Antiochus and the Late Academy, Göttingen 1978. (anglès)
  • Francis Haskell and Nicholas Penny, 1981. Taste and the Antique: The Lure of Classical Sculpture, 1500–1900 (New Haven: Yale University Press) (anglès)

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Acadèmia&oldid=38375920»