Vés al contingut

Cònvenes

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Convenae)
Infotaula grup humàCònvenes
Tipusgrup ètnic històric Modifica el valor a Wikidata
Part deaquitans Modifica el valor a Wikidata
EpònimComenge Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Originari deSant Bertran de Comenge (França) Modifica el valor a Wikidata
Mapa de distribució
Image
Distribució dels convenes al segle VII Modifica el valor a Wikidata

Els cònvenes (en llatí: Convenae; en grec antic: Κονουέναι) van ser un poble aquità que habitava a la part nord dels Pirineus occidentals,[1] en un territori que corresponia aproximadament a l'actual regió de Comenge (la meitat sud de l'actual departament de l'Alta Garona, l'alta vall de la Garona, la part oriental de l'altiplà de Lanamesa fins a Bolonha de Gessa i L'Isla de Haut), més la Vall d'Aura i la Vall d'Aran. Vivien, doncs, a prop dels volques tectòsags de Tolosa i els auscs d'Auch i es devien confederar en part amb els consorans de Coserans, els garumnis de la Vall d'Aran, els ònesos de Banhèras de Luishon i altres pobles de la zona.

La seva capital aquitano-romana, Lugdunum (anomenada Lugdunum Convenarum 'Lugdunum dels Cònvenes' per tal de distingir-la de les altres Lugdunum de l'època), correspon a l'actual Sant Bertran de Comenge. A la seva Geografia (segle i), Estrabó situa aquesta ciutat als Pirineus, a prop de «les aigües dels ònesos» (Banhèras de Luishon) i afegeix que els cònvenes van rebre el dret romà. Les «aigües cònvenes» (Banhèras de Bigòrra) eren a mig camí entre els cònvenes i els bigerrions.

Etimologia

[modifica]

El nom llatí d'aquest poble, Convenae, està compost pel prefix con- 'amb, junts' i ueni 'clan, família, llinatge' i vol dir literalment 'els que pertanyen al mateix clan'.[2] Tanmateix, segons Jean-Claude Dinguirard, que es basa en Henri Gavel, es tractaria d'un joc de paraules llatí a partir d'un possible nom d'origen autòcton, no llatí, del tipus *Kombenae.[3] Aquesta hipòtesi explicaria l'actual nom del Comenge ja que és més coherent amb l'evolució del grup mb > m en gascó (una evolució més difícil d'explicar a partir de nv).

El primer nom Κονουενοι ('Cònvenes') apareix a la Geografia d'Estrabó. Els Κονουενοι s'haurien reunit a la ciutat de Πόλις Λούγδουνον, coneguda en llatí com a Lugdunum Convenarum. Un nom semblant a Cònvenes, Κουμουενοί, es troba a la Geographia de Ptolemeu al segle ii.

Al segle iv, Sant Jeroni, a la seva Diatriba contra Vigilantium,[4] parla del seu adversari com a descendent d'una raça formada per una multitud de «bandits»[n 1] que Pompeu hauria reunit un cop acabada la Guerra de Sertori[5] «en una sola ciutat fortificada» —és a dir, la ciutat que més tard es va anomenar Lugdunum Convenarum— la qual va prendre el nom dels cònvenes:

« Aquest miserable Vigilance reflecteix massa clarament el seu origen, nascut de la llavor de la multitud [latro en llatí] que Gneu Pompeu va fer baixar dels cims dels Pirineus i va reunir en una ciutat fortificada, quan, havent sotmès Hispània, s'afanyava a Roma per al seu triomf »
— Sant Jeroni, Diatriba contra Vigilantium.[6]

La capital dels cònvenes és esmentada per molts altres autors,[n 2] que d'altra banda diuen poc sobre aquest poble. El nom de la seva capital, Lugdunum, és celta, etimològicament compost de dues paraules gal·les: Lug (déu celta del comerç) i Dunum 'fortificació, turó'.[7][8]

Història

[modifica]

Els cònvenes no existien abans de la presència romana a Aquitània; al contrari, s'atribueix als romans la creació i estructuració d'aquest poble. Com s'ha dit, segons Sant Jeroni,[4] el general romà Pompeu, en tornar victoriós de la guerra d'Hispània contra Sertori (el 72 aC), va traslladar poblacions pirinenques i ibèriques per a establir-les sota el control d'un oppidum. No és clar si aquest oppidum ja existia o es va construir per a aquest propòsit.[n 3] Aquest assentament a la obertura de l'alta vall de la Garona (al lloc de l'actual Sant Bertran de Comenge) es va establir a costa de les poblacions indígenes anteriors (segons Raymond Lizop, els garumnis esmentats per Juli Cèsar[10][11]), que van passar així del domini polític dels volques tectòsags de Tolosa al de l'administració romana.[12]

El nom que es donava a aquesta confederació de pobles era 'cònvenes' (convenae, del llatí convenio 'reunir, aplegar'; convena 'estrangers d'arreu, fugitius, aventurers'[13]), un agregat de poblacions, en gran part indígenes de llengua i cultura aquitanes (protobasques), i per a la resta deportades de les valls del sud dels Pirineus, potser del centre d'Hispània (vetons, celtibers i arevacs).[9][14] Plini el Vell esmenta els cònvenes a la seva Naturalis Historia, escrita entre els anys 77 i 79 dC.[15][16]

Image
Restes del teatre romà de Lugdunum Convenarum

La fundació de l'assentament de Lugdunum a l'extrem occidental del domini romà a l'època tenia com a objectiu consolidar l'autoritat de Roma a la perifèria dels territoris que controlava aleshores.[14] Originalment un petit lloc fronterer, la ciutat va experimentar un creixement notable des de les primeres dècades del segle i.[17] Després de les reformes augustals, els cònvenes van ser separats de la Gàl·lia Narbonesa i incorporats a la província acabada de crear de la Gàl·lia Aquitània. Lugdunum, ara capital d'una civitas (ciutat), va adquirir infraestructures importants i grans edificis públics[n 4] i va esdevenir un centre de romanització per a tota la regió (Montmaurin, Vathcrabèra, Valentina, les termes de Banhèras de Luishon i la Vall d'Aran) i va ajudar a establir-hi poblacions gal·loromanes. Situada a la cruïlla de carreteres i rutes fluvials, amb terres fèrtils, pedreres de marbre i pedra calcària, sal de Salias i balnearis de renom, la ciutat dels cònvenes va prosperar i es va convertir en una de les més poderoses de la Gàl·lia Aquitània.[n 5] Lugdunum va ser ascendida a la categoria de colònia de dret romà abans de mitjan segle ii.

Sota Dioclecià (segona meitat del segle iii), la ciutat dels cònvenes va ser transferida a Novempopulània. Les excavacions arqueològiques fetes a la zona mostren que la prosperitat va continuar fins al segle v i a l'alta edat mitjana, malgrat les invasions vàndales de principis del segle V i el setge de la ciutat pel rei burgundi Guntram el 585.[n 6]

Religió

[modifica]

Al territori de les cònvenes s'hi han trobat nombrosos altars votius dedicats a deïtats indígenes. Datats dels segles i al iv dC, aquests altars són més nombrosos al llarg de l'alta vall de la Garona (des de la plana de la Rivière passant per Sant Bertran de Comenge fins a Sent Biat) i a les valls de la Pique i del Larbost, al voltant de Banhèras de Luishon.[18] Amb l'excepció del déu Abellio, que era venerat a tot el territori dels cònvenes, les divinitats d'aquest panteó semblen haver estat venerades localment, en zones molt limitades. Sembla que els cònvenes, com indica el nom de la seva capital, tenien com a deïtat principal Lug, cap del panteó celta.

El cristianisme està testimoniat a la regió des del segle iv i abans de l'arribada dels visigots al segle v.

Notes

[modifica]
  1. ↑ Segons Jean-Luc Schenck David, el terme Convenae tenia un significat encara més pejoratiu per a Sant Jeroni que per a Estrabó (Convenae: 'reunit, agrupat', fins i tot 'xurma, refugiats').
  2. ↑ Segons Jean-Luc Schenck-David: Flavi Josep, Antoní Pius, Sidoni Apol·linar, Gregori de Tours, etc.
  3. ↑ Malgrat tot, a data de 2006, les excavacions i prospeccions realitzades no han revelat cap resta d'un oppidum preromà ni de l'època de Pompeu. La manca de confirmació arqueològica permet a Daniel Schaad, Michel Vidal i Pierre Aupert dubtar d'aquesta font tardana i de la fundació pompeiana (Aupert, Pierre; R. Monturet i C. Dieulafait. Olivier Blin (ed.). Saint Bertrand de Comminges II. Les thermes du forum (en francès). Pessac: Fédération Aquitania, 2001, p. 103 (Études d'archéologie urbaine).; Daniel, Schaad; Vidal. «Origines et développement urbain des cités de Saint-Bertrand-de-Comminges d'Auch et d'Eauze». A: L. Maurin (dir.). Villes et agglomérations urbaines antiques du Sud-Ouest de la Gaule (en francès). 6è supl. (a Aquitania, Bordeus, 1992, p. 211-221). Bordeus: Aquitania, septembre 1990, p. 13-15. i Sablayrolles i Beyrie (p.62-63 i 257-258).[9]
  4. ↑ cf. Sablayrolles i Beyrie, Carte archéologique de la Gaule 31-2, p. 257-258.
  5. ↑ L'aglomeració termal dels Onesii (Banhèras de Luishon) és elogiada per Estrabó i coneguda des de regions llunyanes de la Gàl·lia, però també hi ha Aquae Convenarum (Capvèrn) i els banys termals d'Arties a la Vall d'Aran.
  6. ↑ El relat de Gregori de Tours sobre la destrucció de la ciutat és refutat pels resultats de les excavacions arqueològiques (cf. Sablayrolles i Beyrie, Carte archéologique de la Gaule 31-2, p. 257-258).

Referències

[modifica]
  1. ↑ Goihenetxe, Manex. Histoire générale du Pays basque : Préhistoire-Époque Romaine-Moyen-Âge (en francès). 1. Donostia / Baiona: Elkarlanean, 1998, p. 53–59. ISBN 2913156207; 8483314010. OCLC 41254536.
  2. ↑ Delamarre, 2003, p. 121, 313.
  3. ↑ Dinguirard, Jean-Claude «Notes Aquitaines» (en francès). Via Domitia, 27, 1982.
  4. 1 2 Jeroni d'Estridó. Contra Vigilantium (en llatí). XXIII, p. 356-357 (Patrologia llatina).
  5. ↑ Smith, William (ed.). «Convenae». A: Dictionary of Greek and Roman Geography (en anglès). Londres: LLD, 1854 [Consulta: 4 agost 2022].
  6. ↑ Chaduc, Jean-Marc. La vallée et la cité : La Barousse, Saint-Bertrand de Comminges : deux millénaires d'histoire (en francès). Estadens: PyréGraph, 2006. ISBN 2-908723-70-0.
  7. ↑ Matasović, Ranko. Etymological Dictionary of Proto-Celtic (en anglès). Brill, 2009, p. 108, 248. ISBN 978-90-04-17336-1.
  8. ↑ Delamarre, 2003, p. 154, 211.
  9. 1 2 Sablayrolles, Robert; Beyrie, Argitxu. Carte archéologique de la Gaule 31-2 : Le Comminges (Haute-Garonne) (en francès). París: Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 2006, p. 61-63 (Éditions de la Maison des sciences de l'homme). ISBN 978-2-87754-101-5. OCLC 173183453.
  10. ↑ Lizop, Raymond. Le Comminges et le Couserans avant la domination romaine (en francès). Tolosa: Privat, 1931, p. 45.
  11. ↑ Schenck-David, Jean-Luc. «2.4. Es Aranesi dera Antiquiat: es Garumni?». A: Era Val d'Aran ena epòca romana (PDF) (en occità). Viella: Institut d'Estudis Aranesi - Acadèmia Aranesa dera Lengua Occitana, desembre 2023, p. 25-26. ISBN 978-84-09-57283-0.
  12. ↑ Labrousse, Michel. Toulouse antique (en francès). E. de Boccard, 1968, p. 90.
  13. ↑ Gaffiot. Articles convena i convenio. Dictionnaire latin-français (en francès), p. 424.
  14. 1 2 Rico, Christian. Pyrénées romaines. Essai sur un pays de frontière (en francès). París: Casa de Velázquez, 1997, p. 142. ISBN 978-84-86839-74-1.
  15. ↑ Plini el Vell. Història natural (Naturalis Historia) (en llatí). llibre 4. «Aquitani, unde nomen provinciae, Sediboviates. mox in oppidum contributi Convenae, Bigerri, Tarbelli Quattrosignani, Cocosates Sexsignani, Venami, Onobrisates, Belendi, saltus Pyrenaeus infraque Monesi, Oscidates Montani, Sybillates, Camponi, Bercorcates, Pinpedunni, Lassunni, Vellates, Toruates, Consoranni, Ausci, Elusates, Sottiates, Oscidates Campestres, Succasses, Latusates, Basaboiates, Vassei, Sennates, Cambolectri Agessinates»
  16. ↑ Davant, Jean-Louis; Uribe Etxebarria, Lorea. Histoire du peuple basque (en francès). 11a edició (1a ed. 1970). Baiona; Donostia: Elkar argitaletxea, octubre de 2009 (Collection Histoire). ISBN 9788497835480. OCLC 49422842.
  17. ↑ May, Roland. Saint-Bertrand de Comminges (en francès), 1986, p. 13.
  18. ↑ Rodriguez, Laëtitia; Sablayrolles, Robert. Les autels votifs du musée Saint-Raymond (en francès). Musée Saint-Raymond, 2008, p. 30-31. ISBN 978-2-909454-26-9.

Bibliografia

[modifica]
  • Comet, Rémy. L'enclave espagnole du Val d'Aran (en francès). Reimpressió: Privat, 1985. Imprimerie du Sud-Ouest, 1929. 
  • Delamarre, Xavier. Dictionnaire de la langue gauloise (en francès). Errance, 2003. ISBN 978-2-87772-369-5. 
  • Hingley, Richard «Review of (S.) Esmonde Cleary 'Rome in the Pyrenees. Lugdunum and the Convenae from the First Century B.C. to the Seventh Century A.D.'» (en anglès). The Classical Review (New Series), 58, 2008, pp 595-596. DOI: 10.1017/S0009840X08001340.
  • Pac, Henri. Luchon et son passé (en francès). Tolosa: Privat, 1984. ISBN 2-7089-2385-4. 
  • Schenck-David, Jean-Luc «Pour en finir avec Lugdunum Convenarum» (en francès). Revue de Comminges, 121, nov.–des. 2005, p. 485-494. ISSN: 0035-1059.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cònvenes&oldid=38908057»