Vés al contingut

Duel

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Image
Duel de sabre d'estudiants alemanys retratat per Georg Mühlberg al voltant de 1900.

Un duel és un tipus formal de combat, com s'ha practicat des del segle xv fins al xx en les societats occidentals. Pot ser definit com un combat consensuat entre dos cavallers, que utilitzen armes mortals d'acord amb regles explícites o implícites que es respecten per l'honor dels contendents, acompanyats per padrins, que poden al seu torn lluitar o no entre si. En general -i especialment en les últimes dècades- un duel és un acte il·legal en la majoria dels països.

El duel es desenvolupava per voluntat d'una de les parts -el desafiador- per a rentar un insult al seu honor. L'objectiu no era en general matar l'oponent, sinó assolir "satisfacció", per exemple restaurant l'honor propi en posar en joc la vida per a defensar-lo. Ha de distingir-se dels duels de les proves de combat, ja que els primers no es van usar per a determinar culpabilitat o innocència, ni van constituir procediments oficials. Els duels van anar sent generalment il·legalitzats, tot i que a la majoria de les societats on van ser usuals van comptar amb acceptació social.

Els participants d'un duel correctament plantejats no eren en general perseguits, i en els casos que sí que ho eren, no els empresonaven per tal motiu. Es considerava que només els cavallers tenien un honor per defensar i, per tant, la pertinença a la classe social alta era allò que qualificava per a realitzar-lo: si un cavaller era insultat per algú de classe baixa, aquell no el reptava a duel, sinó que li infligia algun càstig físic o comissionava els seus servents perquè ho fessin.

La legislació contra els duels es remunta al període medieval. El Concili del Laterà IV (1215) va proscriure els duels,[1] i, després de la Guerra dels Trenta Anys, es va aprovar legislació civil contra el duel al Sacre Imperi Romanogermànic.[2]

Des de principis del segle XVII, els duels es van prohibir als països on es practicaven. El duel va perdre gran part de la seva acceptació a Anglaterra a mitjan segle XIX i a l'Europa continental a començaments del segle XX. La pràctica del duel va disminuir a l'est dels Estats Units durant el segle XIX i, en esclatar la Guerra Civil dels Estats Units, ja havia començat a decaure fins i tot al sud dels Estats Units.[3] El canvi va ser provocat per l'opinió pública, i no pas per la legislació.[3] Les recerques han relacionat el declivi del duel amb l'augment de la capacitat estatal.[4]

Història

[modifica]

Origen del terme

[modifica]

El terme duel per a referir-se a aquest tipus de conteses es remunta al segle xv aEuropa. La paraula deriva del llatí duellum, que en llatí clàssic s'escrivia "bellum", amb el significat de "guerra". L'etimologia popular ho va associar a "duo" (dues), ressaltant l'accepció de "combat un a un". Les confrontacions físiques relacionades amb insults o posicionaments socials es remunten a la prehistòria humana, però el concepte de duel formal en la societat occidental es va originar en el duel judicial de l'edat mitjana, i en antigues pràctiques precristianes de l'època vikinga.

Història antiga i edat mitjana

[modifica]
Image
Representació d'un combat judicial al còdex de Dresden del Sachsenspiegel (de principis a mitjan segle XIV), que il·lustra la disposició segons la qual els dos combatents havien de «compartir el sol», és a dir, situar-se perpendicularment al sol perquè cap dels dos no tingués avantatge.
Image
Minamoto no Yoshihira i Taira no Shigemori (Japó, 1159)
Image
Cartell commemoratiu del quart centenari de la Disfida di Barletta, el Desafiament de Barletta, lliurat el 13 de febrer de 1503 entre tretze cavallers italians i tretze de francesos, tots representats amb una armadura completa de plaques.

En la societat occidental, el concepte formal de duel es va desenvolupar a partir del duel judicial de l'edat mitjana i de pràctiques precristianes més antigues, com lholmgang o Holmganga de l'era víkinga. El Holmganga (literalment "anar -o caminar- a l'illa"),[5] una espècie de desafiament formal per a resoldre disputes.

A la societat medieval, els duels judicials eren lliurats per cavallers i escuders per resoldre diversos litigis.[6][7] Països com França, Espanya, Alemanya, Anglaterra i Irlanda practicaven aquesta tradició. El combat judicial tenia dues formes en la societat medieval: el fet d'armes i el combat cavalleresc.[6] El fet d'armes s'utilitzava per resoldre hostilitats entre dues parts nombroses i era supervisat per un jutge. El combat es produïa com a conseqüència d'una ofensa lleu o d'un desafiament a l'honor d'una de les parts que no podia resoldre's davant un tribunal. Les armes estaven normalitzades i eren les típiques de l'arsenal d'un cavaller, com ara les espases llargues o les armes d'asta; tanmateix, la qualitat de les armes i les modificacions quedaven a criteri del cavaller, com ara un protector de mà amb punxes o una empunyadura addicional per sostenir l'espasa a mitja fulla. Les parts implicades duien la seva pròpia armadura; per exemple, un cavaller amb una armadura completa de plaques podia enfrontar-se a un altre amb una cota de malla. El duel durava fins que una de les parts ja no podia continuar lluitant. En els primers casos, el vençut era executat.

Aquesta mena de duel aviat va evolucionar cap al pas d'armes, més cavalleresc, o «pas d'armes», una hastiludi cavalleresca que va aparèixer a finals del segle XIV i es va mantenir popular durant el XV. Un cavaller o un grup de cavallers, els tenans o «defensors», ocupava un lloc de pas, com ara un pont o una porta de ciutat, i feia saber que qualsevol altre cavaller que volgués passar-hi, els venans o «vinguts», havia de lluitar abans o patir deshonra.[8] Si un venans viatger no tenia armes ni cavall per afrontar el desafiament, se li'n podia proporcionar un; si optava per no lluitar, deixava els seus esperons com a senyal d'humiliació. Si una dama passava sense escorta, hi deixava un guant o una faixa, perquè un futur cavaller que hi passés el recuperés i l'hi retornés.

L'Església Catòlica va ser crítica amb els duels durant tota l'edat mitjana i desaprovava tant les tradicions del combat judicial o duel de Déu com els duels per qüestions d'honor entre la noblesa. Els duels judicials van ser desautoritzats pel Concili del Laterà de 1215, però van persistir al Sacre Imperi Romanogermànic fins al segle XV. Hi ha testimonis que informen encara el 1459 sobre l'acceptació del sistema per a resoldre alguns crims cabdals.[9] La majoria de les societats no condemnava el duel; en rigor, la victòria en duel es reconeixia com un acte d'heroisme i no com un assassinat, i l'estatus social del vencedor es veia incrementat.

Renaixement i Europa moderna primerenca

[modifica]
Image
Els duels van continuar sent molt populars en la societat europea, malgrat diversos intents de prohibir-ne la pràctica.

Durant la primera part del Renaixement, els duels van consolidar l'estatus d'un cavaller respectable i es consideraven una manera acceptada de resoldre disputes. El primer code duello, o «codi del duel», publicat va aparèixer a la Itàlia del Renaixement, si bé reconeix diversos antecedents, inclosa la vella llei germànica. El primer codi formalitzat a nivell nacional va ser el francès. Al segle XVII, el duel va passar a considerar-se una prerrogativa de l'aristocràcia arreu d'Europa, i els intents de desincentivar-lo o suprimir-lo generalment van fracassar. Per exemple, el rei Lluís XIII de França va prohibir els duels el 1626, una llei que posteriorment es va mantenir vigent, i el seu successor, Lluís XIV de França, va intensificar els esforços per erradicar-los. Des de finals de la dècada de 1580 fins a la de 1620, es calcula que 10.000 francesos —la majoria, membres de la noblesa— van morir en duels.[10][11]

A Irlanda, encara el 1777 es va redactar un codi de pràctiques per regular els duels durant les sessions d'estiu del tribunal itinerant a la ciutat de Clonmel, al comtat de Tipperary.[12] Una còpia del codi, conegut com «els vint-i-sis manaments», s'havia de conservar a l'estoig de pistoles d'un cavaller per consultar-la en cas que sorgís una disputa sobre el procediment.[13] A causa de l'emigració, seria el de més àmplia influència als Estats Units.

Oposició durant la Il·lustració

[modifica]

A finals del segle XVIII, els valors de la Il·lustració van començar a influir en la societat, amb noves idees conscients sobre la cortesia, el comportament cívic i noves actituds envers la violència. L'art cultivat de la cortesia exigia que no es manifestessin externament la ira ni la violència, i el concepte d'honor es va fer més personalitzat.

Durant la dècada de 1770, la pràctica del duel va ser objecte de crítiques creixents des de molts sectors de la societat il·lustrada, que la consideraven una relíquia violenta del passat medieval europeu, inadequada per a la vida moderna. A mesura que Anglaterra començava a industrialitzar-se i es beneficiava de la planificació urbana i de forces de policia més eficients, la cultura de la violència al carrer va començar a decaure lentament en general. La creixent classe mitjana defensava la seva reputació presentant denúncies per difamació o recorrent als mitjans de comunicació impresos, en ràpid creixement a principis del segle XIX, on podia defensar el seu honor i resoldre els conflictes mitjançant la correspondència als diaris.[14]

Les noves tendències intel·lectuals influents de començament del segle XIX van reforçar la campanya contra el duel. La filosofia utilitarista de Jeremy Bentham subratllava que les accions lloables es limitaven exclusivament a les que maximitzaven el benestar i la felicitat humans, mentre que la noció evangèlica de la «consciència cristiana» va començar a promoure activament l'activisme social. Les persones de la secta de Clapham i d'altres grups similars, que havien fet campanya amb èxit per l'abolició de l'esclavitud, van condemnar el duel com una forma de violència impia i una cultura de l'honor egocèntrica.[15]

Regles

[modifica]
Image
Pistoles de duel, Museu d'Art i Història de Neuchatel.

Els duels podien efectuar-se amb l'espasa de duel europea o -des del segle xviii en endavant- amb pistoles.[16] Amb aquesta finalitat es fabricaven artesanalment bells parells de pistoles de duel per a ús dels nobles rics.

Després de l'ofensa real o imaginària, els partidaris de l'ofès demandaven "satisfacció" de l'ofensor[17] explicitant la demanda amb un gest insultant al qual era impossible romandre indiferent; colpejar l'ofensor en el rostre amb un guant, o llençar el guant davant seu -d'aquí la frase "llençar el guant"[18] que amb el temps s'ha convertit en sinònim de qualsevol desafiament. Aquest costum es va originar a l'edat mitjana, quan s'ordenava un cavaller, que rebia una palmellada ritual en la cara simbolitzant l'última vegada que l'acceptaria sense retornar un desafiament. Per tal motiu, qualsevol que fos colpejat amb un guant era considerat, com el cavaller, obligat a acceptar el desafiament, o quedar deshonrat.

Cada part en disputa havia de triar un representant de confiança (segon, o padrí) que acordaria el lloc del "camp d'honor", el principal criteri del qual d'elecció era que estigués aïllat per a impedir interrupcions. Per la mateixa raó, els duels s'efectuaven tradicionalment a l'alba. També era obligatori que les armes fossin iguals i que el duel resultés just. A elecció de la part ofesa, el duel podia ser:

  • A primera sang, en aquest cas finalitzava tan aviat com un dels duelistes resultava ferit, fins i tot si la ferida era lleu.[19]
  • Fins que un dels contrincants fos severament ferit de forma tal que es trobés físicament incapacitat per a continuar-lo.
  • A mort, en aquest cas no hi hauria satisfacció fins que l'altra part estigués mortalment ferida.
  • En el cas de duels a pistola, cada part podia disparar un tret. Fins i tot si cap dels dos encertava el tret, si el desafiador es considerava satisfet, el duel podia declarar-se acabat. També un duel amb pistoles podia continuar fins que un dels duelistes fos ferit o mort, però un intercanvi de més de tres sèries de trets era considerat bàrbar, a més de ridícul per la falta de punteria.

Duels notables o famosos

[modifica]
Image
Aquest article o secció es presenta en forma de llista però s'hauria de redactar en forma de prosa.

Històrics (incloent duels mítics)

[modifica]
  • [20][21]
  • 1283. Desafiament de Bordeus.
  • c1600. Miyamoto Musashi.
  • 1766. Duel entre Casanova i Branicki a Varsòvia.[22][23]
  • 1832. Évariste Galois.[24]
  • 1876. Batalla de Warbonnet Creek.[25]

Duels de ficció

[modifica]

Cinema

[modifica]
  • 1950. Cyrano de Bergerac (pel·lícula de 1950).[26][27]
  • 1952. Scaramouche.[28][29]
  • 1973. Pat Garret i Billy el Nen.
    • Duel entre Billy i Alamosa Bill.[30][31]
  • Barry Lyndon (1975)
    • En la primera escena, ambientada al voltant del 1750, el pare de l'irlandès Redmond Barry (Ryan O'Neal) mor en un duel per la venda d'uns cavalls. En el film hi ha dos duels més.[32]

Referències

[modifica]
  1. ↑ IV Lateran c. 18, Peter R. Coss, The Moral World of the Law, Cambridge University Press, 2000, p. 78
  2. ↑ Liszt, Franz. «§ 93. 4. Der Zweikampf». A: Lehrbuch des deutschen Strafrechts. 13th, 1903, p. 327–333.
  3. 1 2 The History of Dueling in America PBS. Retrieved February 8, 2014
  4. ↑ Jensen, Jeffrey L.; Ramey, Adam J. «Going postal: State capacity and violent dispute resolution» (en anglès). Journal of Comparative Economics, vol. 48, 4, 09-06-2020, p. 779–796. DOI: 10.1016/j.jce.2020.05.007. ISSN: 0147-5967.
  5. ↑ Short, W.R.. Icelanders in the Viking Age: The People of the Sagas. McFarland, Incorporated, Publishers, 2010, p. 44. ISBN 978-0-7864-4727-5.
  6. 1 2 David Levinson and Karen Christensen. Encyclopedia of World Sport: From Ancient Times to the Present. Oxford University Press; 1st edition (July 22, 1999). p. 206. ISBN 978-0195131956.
  7. ↑ Clifford J. Rogers, Kelly DeVries and John Franc. Journal of Medieval Military History. Volume VIII. Boydell Press (November 18, 2010). pp. 157–160. ISBN 978-1843835967
  8. ↑ Hubbard, Ben. «Pas D'armes». A: Gladiators: From Spartacus to Spitfires. Canary Press, August 15, 2011. ISBN 978-1907795978.
  9. ↑ Hans Talhoffer, (segle xv) mestre de duel del sud d'Alemanya.
  10. ↑ Englund, Peter. Den oövervinnerlige: om den svenska stormaktstiden och en man i dess mitt (en suec). Stockholm: Atlantis, 2000, p. 593. ISBN 978-91-7486-999-6.
  11. ↑ Lynn, p. 257.
  12. ↑ Schildkraut, J.; Carter, G.L.. Guns in American Society: An Encyclopedia of History, Politics, Culture, and the Law, 3rd Edition [3 volumes]. ABC-CLIO, 2022, p. 255. ISBN 978-1-4408-6774-3.
  13. ↑ Hamilton, Joseph. [(https://archive.org/details/onlyapprovedguid00hami) The only approved guide through all the stages of a quarrel]. Dublin: Millikin, 1829.
  14. ↑ «The Death of Dueling». Arxivat de l'original el 2014-01-07. [Consulta: 7 gener 2014].
  15. ↑ Bebbington, David W. «The Evangelical Conscience». Welsh Journal of Religious History, vol. 2, 1, 2007, p. 27–44.
  16. ↑ Tècniques de duel
  17. ↑ «Regles». Arxivat de l'original el 2010-12-16. [Consulta: 5 abril 2008].
  18. ↑ Llençar el guant: "throwing down the gauntlet".
  19. ↑ Child, T. The Praise of Paris. Harper, 1893, p. 155 (Online access with subscription: JISC Historical Texts).
  20. ↑ Soler, A.; Ferrando, A. L’Europa cavalleresca i la ficció literària: La cort napolitana d'Alfons el Magnànim: el context de Curial e Güelfa. Volum III. Publicacions de la Universitat de València, 2020, p. 862. ISBN 978-84-9134-260-1.
  21. ↑ Aurell, M. Les noces du comte: mariage et pouvoir en Catalogne (785-1213) (en francès). Publications de la Sorbonne, 1995, p. 517 (Histoire Ancienne et Médiévale). ISBN 978-2-85944-251-4.
  22. ↑ Casanova, G. El duelo (en castellà). Books on Demand, 2020. ISBN 978-84-1326-272-7.
  23. ↑ Lovett, L. Casanova's Guide to Medicine: 18th Century Medical Practice. Pen & Sword Books, 2021, p. 11. ISBN 978-1-5267-7922-9.
  24. ↑ Bewersdorff, J. Galois Theory for Beginners. American Mathematical Society, 2006, p. 93 (Student mathematical library). ISBN 978-0-8218-3817-4.
  25. ↑ Russell, D. The Lives and Legends of Buffalo Bill. University of Oklahoma Press, 1960, p. 214. ISBN 978-0-8061-1537-5.
  26. ↑ Peros, M. José Ferrer: Success and Survival (en francès). University Press of Mississippi, 2020, p. 70 (Hollywood Legends Series). ISBN 978-1-4968-3017-3.
  27. ↑ Evangelista, N. The Encyclopedia of the Sword. Bloomsbury Publishing, 1995, p. 240. ISBN 978-0-313-36973-5.
  28. ↑ LIFE. Time Inc, p. 72.
  29. ↑ Wilkinson, A. Take One, Action!: The Memoir of a Film Sword Master, Film & Theatre Director, Actor, Writer and Radio Executive. Troubador Publishing Limited, 2023, p. 1960. ISBN 978-1-80313-786-5.
  30. ↑ Marimón, J. Muntatge cinematogràfic, El. Del guió a la pantalla. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2015, p. 66 (Comunicació activa). ISBN 978-84-475-3916-1.
  31. ↑ Simons, J.L.; Merrill, R. Peckinpah's Tragic Westerns: A Critical Study. McFarland, Incorporated, Publishers, 2014, p. 126. ISBN 978-0-7864-8474-4.
  32. ↑ Pramaggiore, M. Making Time in Stanley Kubrick's Barry Lyndon: Art, History, and Empire. Bloomsbury Publishing, 2014, p. 134. ISBN 978-1-4411-2554-5.

Vegeu també

[modifica]
Image
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Duel
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Duel&oldid=38514851»