Orchis
 Orchis purpurea  | |
| Taxonomia | |
|---|---|
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asparagales |
| Família | Orchidaceae |
| Subfamília | Orchidoideae |
| Gènere | Orchis L., 1753 Orchis |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | |
| Gènere | femení |
| Tipus | Orchis militaris |
.svg){kind=icon}
Orchis és un gènere que actualment té una vintena d'espècies i nombroses notoespècies d'orquídies pertanyents a la subfamília Orchidoideae. Es distribueixen des d'Europa fins a la Xina, incloent també alguns països del Nord d'Àfrica.[1] Abans contenia més espècies, però algunes d'elles avui en dia s'ha vist que tenen major afinitat amb altres grups, com l'orquídia de prat, l'orquis banyut o O. ustulata..., entre d'altres.
En canvi, Orchis simia, Orchis italica, Orchis mascula, Orchis purpurea, Orchis militaris, Orchis provincialis, Orchis spitzelii, Orchis cazorlensis, Orchis pallens o Orchis olbiensis són espècies presents als Països Catalans que de moment segueixen estant dins del gènere Orchis.
Són d'hàbit terrestre i habitualment presenten dos tubercles més o menys bessons: D'aquí prove el nom del gènere, del nom grec όρχις "orchis", que significa 'testicle', per l'aparença d'aquests tubercles subterranis. La paraula "orchis", la va usar per primera vegada Teofrast (371/372 - 287/286 aC) en el seu llibre De historia plantarum (La història natural de les plantes). Va ser deixeble d'Aristòtil i és considerat el pare de la botànica i de l'ecologia.[2]
Morfologia
[modifica]Són plantes perennes i herbàcies. Presenten de 2 a 4 tubercles, globosos o el·lipsoidals. Les tiges són erectes, simples, cilíndriques, llises, verdes i glabres. Les fulles són nombroses, n'hi ha tant de caulinars com de basals, de forma lanceolada a el·líptica, alternes, i de marge sencer, plegades, de vegades amb taques. La inflorescència és una espiga terminal, multiflora, densa, amb l'eix recte, cilíndrica, erecta, amb bràctees no embeinadores, generalment membranàcies, acolorides. Les flors són resupinades, suberectes, sèssils. Els sèpals laterals són patents, el central i els pètals laterals connivents en gàlea, o tots connivents en gàlea (fent una mena de casc que cobreix la part fèrtil de la flor), subiguals, lliures o soldats a la base. Els estigmes són més o menys arrodonits. El rostel té tres lòbuls, l'antera és terminal i fixa a la columna. Els pol·linis són dos, amb caudícules. Els retinacles també són dos, protegits per una bursícula bilobada. El pol·len es disposa en tètrades. El fruit és una càpsula, erecta, oblonga. Les llavors són planes, reticulades, amb les malles allargades solament a la zona mitjana.[3]
Usos medicinals
[modifica]La farina dels tubercles, anomenada salep, és molt nutritiva i demulcent que s'utilitza sobretot a Turquia.[4] S'usa en dietes especials de convalescents i nens. És molt rica en mucílag i forma una demulcent i suau gelatina que s'usa per al canal gastrointestinal irritat. Una part de farina amb cinquanta parts d'aigua són suficients per a formar la gelatina. El tubercle per preparar la farina ha de ser recol·lectat quan la planta està recentment assecada després de la floració i quan ha deixat anar les llavors.[5]
Taxonomia
[modifica]la subtribu de les Orchidinae va arribar a tenir més de 1800 espècies, separats en diversos gèneres propers, dels quals Orchis n'era el principal. Es va veure que era polifilètic i es va proposar dividir-lo en diversos grups més petits.[6]
A la Flora dels Països Catalans surten unes quantes espècies que avui en dia es consideren part del gènere Dactylorhiza. Els mateixos Bolos i J.Vigo ja anotaven aquesta possible sinomimia: O.sambucina, O.insularis, O.maculata, O. majalis, O. incarnata o O.elata les hem de buscar dins d'aquest altre gènere.
Per altra banda O.papilionacea, O.collina, O coriophora, O.morio, O.longicornu, O.laxiflora, O.palustris o O.robusta van ser transferides el 1997 al gènere Anacamptis.
Finalment, O.tridentata i O.ustulata, avui en dia tendeixen a situar-se dins del gènere Neotinea després d'aquests estudis publicats el 1997.[7]
Paradoxalment, el gènere monotípic Aceras que contenia l'espècie Aceras anthropophorum va fer el camí invers, i avui en dia es considera que cal situar-lo dins del gènere Orchis.
L'any 2026, segons Plants of the World Online Orchis tenia les següents espècies:[1]
- Orchis adenocheila Czerniak.
- Orchis anatolica Boiss.
- Orchis anthropophora (L.) All.
- Orchis brancifortii Biv.
- Orchis canariensis Lindl.
- Orchis diktaea A.Alibertis
- Orchis galilaea (Bornm. & M.Schulze) Schltr.
- Orchis italicaPoir.
- Orchis laeta Steinh.
- Orchis mascula(L.) L.
- Orchis militaris L.
- Orchis olbiensis Reut. ex Gren.
- Orchis pallens L.
- Orchis patens Desf.
- Orchis pauciflora Ten.
- Orchis provincialisBalb. ex Lam. & DC.
- Orchis punctulata Steven ex Lindl.
- Orchis purpurea Huds.
- Orchis quadripunctata Cirillo ex Ten.
- Orchis simia Lam.
- Orchis sitiaca (Renz) P.Delforge
- Orchis spitzelii Saut. ex W.D.J.Koch
Com es habitual a les orquídies, és fàcil trobar multitud d'estirps híbrides que afegeixen certa complexitat a la sistemàtica d'aquests grups, ja que es poden trobar poblacions amb caràcters intermedis difícils d'interpretar.
Referències
[modifica]- 1 2 «Orchis Orchis Tourn. ex L.» (en anglès). Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 10 maig 2026].
- ↑ «Orchis» (en anglès). pacificbulbsociety. [Consulta: 31 maig 2026].
- ↑ Aedo Pérez, Carlos. «Orchis» (en castellà). Flora Ibérica. [Consulta: 26 maig 2026].
- ↑ «Salep». enciclopedia-catalana. [Consulta: 30 maig 2026].
- ↑ «Todo lo que quieres saber sobre el salep» (en turc). aktifinternational.. [Consulta: 30 maig 2026].
- ↑ Wei-Tao Jin1†, André Schuiteman2†, Mark W. Chase3,4, Jian-Wu Li5, Shih-Wen Chung6, Tian-Chuan Hsu7 and Xiao-Hua Jin1,8 «Phylogenetics of subtribe Orchidinae s.l. (Orchidaceae; Orchidoideae) based on seven markers (plastid matK, psaB, rbcL, trnL-F, trnH-psba, and nuclear nrITS, Xdh): implications for generic delimitation» (en anglès). BMC Plant Biology, 17:222, 2017. DOI: 10.1186/s12870-017-1160-x.
- ↑ Oriol de Bolòs i Josep Vigo. Flora dels Països Catalans. Barcelona: Ed. Barcino, 1995, p. Vol.IV, pàg.620-645. ISBN 84-7226-698-2.
