Periodisme antic
.jpg)
El periodisme antic o artesà és l'etapa de la història del periodisme que comença amb l'aparició de les primeres gasetes setmanals, el 1605, quan Johann Carolus demana, i obté, un privilegi d'impressió de gasetes setmanals a les autoritats municipals d'Estrasburg, i s'allarga fins a l'impuls de la llibertat d'impremta amb la Revolució francesa i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. L'element principal d'aquest període és la circulació de les notícies i el primer desenvolupament de la premsa de manera paral·lela en diversos països europeus.[1] Fins al segle xvii la periodicitat setmanal d'algunes publicacions no passà a ser diària. El primer diari conegut del món és l'Einkommende Zeitungen de 1650, publicat a Leipzig.
Gasetes
[modifica]Les gasetes foren el principal format de la premsa periòdica des de principi del segle xvii arreu d'Europa.[2] Apareixien setmanalment i en quatre pàgines recollien notícies breus, principalment sobre política i aspectes militars.[2] Suposà l'inici de la difusió periòdica de notícies impreses entre un públic nombrós i heterogeni per part d'un emissor institucionalitzat.[2] Tal com va mostrar Tobías Peucer en una tesi del 1690, en aquell moment ja s'utilitzaven les "sis w" per a redactar notícies.[2]
Les dues primeres publicacions periodístiques setmanals que marquen l'origen de la història del periodisme són de l'Alemanya del 1605. El primer periòdic de la història del periodisme fou Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Historien (Col·lecció de totes les notícies distingides i memorables), publicada a Estrasburg des del 1605 per Johann Carolus. El segon és el Relatio d'Estrasburg. Foren les primeres dues gasetes setmanals que van aparèixer després d'un segle i mig d'evolució de les fulles impreses no periòdiques. Aviat es va publicar la gaseta de Basilea (1610), la de Viena (1615), la Frankfurter Postzeitung or Ober-Postamts-Zeitung de Frankfurt del Main (1615), la de Berlín (1617), la d'Hamburg (1618), els corantos de Londres (1622), una Gazeta de Roma a Itàlia el 1618 només coneguda per la seva traducció al castellà a València (1618-1621) i la reimpressió de la Gazette de France i de les Nouvelles Ordinaires et Extraordinaires franceses a Barcelona, de la mà de Jaume Romeu i de Sebastià Matevat i el seu fill, Jaume (1641). El 1650 hi havia 30 ciutats alemanyes amb gasetes actives.[3][4][5]
El primer periòdic del Regne de França, la Gazette de France, fou publicat des del 1632 pel metge reial Théophraste Renaudot (1586-1653), amb el patronatge de Lluís XIII[6] i que es convertiria en el model de la premsa d'Estat. Tots els diaris estaven subjectes a la censura prèvia i servien com a instruments de propaganda per la monarquia. Jean Loret és considerat un dels primers periodistes francesos. Difongué notícies setmanals de la societat de París en vers des del 1650 fins al 1665, en el que publica una Gazette burlesque. En aquesta etapa del periodisme francès hi ha historiadors que també esmenten el Mercure française, eminentment literari, i el Journal des Savants, principalment científic.[7]
Diaris
[modifica]
La periodicitat diària apareixeria a Anglaterra a partir de 1702, quan Elizabeth Mallet publica el Daily Courant. Diverses ciutats europees, sobretot les situades en l'eix Amberes-Venècia, donaren passos en la mateixa direcció que França. El 1620 a Holanda s'imprimien fulls volants titulades Coranto, sobre esdeveniments que els llibreters anglesos importaven per a satisfer la demanda d'informació del públic sobre els conflictes bèl·lics del continent que van portar a la Guerra dels Trents Anys. Alguns anglesos aviat van imprimir les seves pròpies fulles amb el títol Corantos, principalment obra de Nathaniel Butter, Nicholas Bourne i de l'editor Thomas Gainsford, considerat el primer d'Europa, fins al 1641, quan els informes diaris de notícies locals van començar a aparèixer en altres fullses de notícies, els anomenats newsbooks. Les lluites pel poder polític anglès van fer multiplicar l'aparició d'aquests fulls a favor de la monarquia i el parlament. Quan la monarquia guanyà, cedí els drets editorials a Oxford Gazzette, que es passà a dir London Gazzette i es convertí en el mitjà oficial de la corona.[7] També a Anglaterra al segle xvii es començà a utilitzar la publicitat i aparegué la idea de crear oficines per relacionar ofertes i demanes.[7] El primer periòdic britànic amb periodicitat diària va aparèixer l'11 de març de 1702 amb el títol de Daily Courant. Va sobreviure fins al 1735. Només publicava la informació procedent d'un periòdic francès i dos d'holandesos, sense cap notícia sobre Anglaterra.[8]
A Espanya aparegué el Diario Noticioso, Curioso, Erudito y Comercial, Público y Económico el 1758, i el Diario de Barcelona el 1792. A Alemanya tingué un paper destacat l'Allgemaine Zeitung creat el 1789, però fou superat pel Kölnische Zeitung, que havia estat fundat el 1762 però que fins i tot es difongué fora d'Alemanya. Pel que fa al continent americà, a partir del 1722 es publicaren periòdics a Mèxic i Perú.[9] El primer diari amb periodicitat diària fou Le Journal de Paris, que aparegué el 1777.[9]
Llibertat d'impremta
[modifica]La impremta es va estendre ràpidament per Europa a la dècada del 1460 per Alemanya, Itàlia i França i a la del 1470 a Catalunya, Espanya, Anglaterra, la República Txeca i Portugal. El 1478 les ciutats europees amb impremtes eren 110, i el 1500 més de 200. De seguida, però, diversos governs limitaren la llibertat d'impremta.[10] Haurien de passar més de dos segles perquè els aires de la Il·lustració portessin a la promulgació de la llibertat d'impremta o de premsa en diversos estats, el que va significar un canvi important en la història del periodisme al permetre als mitjans de comunicació difondre notícies sense controls governamentals o censura. La llibertat d'impremta fou implementada el 1695 a Anglaterra, el 1786 als Estats Units, amb la Constitució francesa de 1791[11] i la Constitució Espanyola de 1812.
Malgrat aquestes promulgacions oficials, durant les primeres dècades aquesta llibertat era molt relativa. Castro Alfín indica que durant els tres primers quarts del segle xix els règims lliberals avançats i moderats i els règims absolutistes van coincidir en censurar, contrariant a vegades el que apareixia a la legislació. En aquest sentit, indica que a la pràctica els únics països amb llibertat d'impremta abans del primer terç del segle xix foren Bèlgica, Gran Bretanya i Noruega, i poc després Dinamarca, Holanda, Suïssa, Noruega i Suècia.[12]
Referències
[modifica]- ↑ Guillamet, 2003, p. 42.
- 1 2 3 4 Camprubí, març 2014.
- ↑ Alcorn Baron i Dooley, 2001, p. 123.
- ↑ «Weber, Johannes: Straßburg 1605: Die Geburt der Zeitung, dins: Jahrbuch für Kommunikationsgeschichte, Vol. 7 (2005), S. 3–27» (en alemany). Arxivat de l'original el 2008-04-10. [Consulta: 3 maig 2014].
- ↑ «Newspapers: 400 Years Young!» (en anglès). World Association of Newspapers. Arxivat de l'original el 2010-03-10. [Consulta: 13 juny 2011].
- ↑ Gérard Jubert, Père des Journalistes et Médecin des Pauvres (2008)
- 1 2 3 Baran, 2005, p. 153.
- ↑ Alvear Acevedo, 1982, p. 153.
- 1 2 Baran, 2005.
- ↑ Barrera, 2004.
- ↑ Caro, 2010, p. 196.
- ↑ Demetrio Castro Alfín. Los males de la imprenta: política y libertad de prensa en una sociedad dual. CIS, 1 gener 1998, p. 18. ISBN 978-84-7476-266-2.
Bibliografia
[modifica]- Alcorn Baron, Sabrina; Dooley, Brendan. The Politics of Information in Early Modern Europe. Taylor & Francis, 2001. ISBN 978-0-203-99185-5.
- Alvear Acevedo, Carlos. Breve historia del periodismo. Editorial Jus, 1982. ISBN 978-968-423-192-4.
- Baran, S. Comunicación masiva en hispanoamérica: Cultura y literatura mediática. McGraw Hill, 2005.
- Barrera, Carlos. Historia del periodismo universal. Editorial Ariel, 2004. ISBN 978-84-344-1300-9.
- Caro, Miguel Antonio. Libertad de imprenta. Imprenta de La Nación, 2010.
- Guillamet, Jaume «Por una historia comparada del periodismo. Factores de progreso y atraso.». Revista Doxa comunicación, núm. 1, 2003, p. 35-56. Arxivat de l'original el 2014-02-20 [Consulta: 3 maig 2014]. Arxivat 2014-02-20 a Wayback Machine.
- Guillamet, Jaume. Història del periodisme: Notícies, periodistes i mitjans de comunicació. Universitat de València, 2003b. ISBN 978-84-370-5677-7.
- Camprubí, Xevi «El temps de les gasetes». Capçalera, 163, 3-2014, p. 14-19. Arxivat de l'original el 2014-04-27 [Consulta: 18 març 2014]. Arxivat 2014-04-27 a Wayback Machine.
