Samalús
| ||||
| Tipus | entitat singular de població i ens local històric de Catalunya  | |||
|---|---|---|---|---|
| Lloc | ||||
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Barcelona | |||
| Àmbit funcional territorial | Àmbit Metropolità de Barcelona | |||
| Comarca | Vallès Oriental | |||
| Municipi | Cànoves i Samalús | |||
| Població humana | ||||
| Població | 255 (2025) | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 377 m | |||
| Codi INE | 08042000600 | |||
| Codi IDESCAT | 0804250006900 | |||
Samalús és un poble i ens local històric actualment pertanyent al municipi de Cànoves i Samalús. Igualment, és una entitat singular de població del mateix municipi. Al terme de Samalús hi ha també el veïnat de la Riera.
Aquest poble va pertànyer a la Vegueria del Vallès fins al Decret de Nova Planta el 1714, i després va pertànyer al Corregiment de Mataró, vinculat al poble de Cànoves. El 1800 era un terme de baró, amb senyoriu del Comte de Centelles i Fuentes. Més endavant, amb l'abolició del règim senyorial el primer terç del segle XIX, va formar municipi amb aquest darrer poble amb el nom de Samalús, després de Cànoves, i finalment amb el nom actual compost.[1]
Història
[modifica]S'hi han trobat moltes restes d'èpoques antigues entre les quals, les restes d'un poblat ibèric, habitat entre els segles vi i i aC al Puig del Castell de Samalús, sobre can Flequer i can Pujades, i un petit tresor de 40 monedes, la majoria de la seca Lauro (que sembla que es trobava al Puig del Castell), de bronze, que circulaven pel país entre els segles iii i i aC. Aquestes restes varen ser trobades en bon estat de conservació el 1959 en arrancar un claper de pedres en terrenys del molí de can Ribes. També han aparegut tombes de lloses prop de cal Mestre de la capella de Santa Eugènia; i és igualment conegut el forn íbero-romà dit d'en Pega, en la mateixa zona de Samalús.
Més endavant consta com una de les parròquies del feu comtal del castell de Montbui, que posseïa el comte Gombau de Besora des del 992 com a mínim i que, un cop mort, els comtes Ramon i Almodis van confirmar al seu gendre Mir Geribert. El 1059 cita explícitament: la parròquia de «Sancto Andreo de Samalucio». Es tracta d'un monument d'estil romànic (Gallardo, 1938; Vall-Masvidal, 1983).
En aquesta zona de Samalús, dins la finca de can Torras i a pocs metres de can Pujades, on existia la masia d'aquest nom, també s'hi ha trobat una vila romana de can Martí. (X. Aquilué i Abadies i Jordi Pardo i Rodríguez). És una peça clau per entendre el procés cultural i econòmic de la romanització i les seves relacions amb el substrat indígena.
Patrimoni
[modifica]El principal element patrimonial del poble és la seva església parroquial, Sant Andreu de Samalús. El lloc és àmpliament documentat, ja que el 1002 hi tenia importants béns la canònica augustiniana de Santa Maria de Manlleu.
Cal esmentar també el Castell de Samalús, reconstruït a principis del s. XX.
Demografia
[modifica]| 1991 | 2000 | 2010 | 2023 | 2024 | 2025 |
| 196 | 197 | 227 | 253 | 243 | 255 |
Referències
[modifica]- ↑ Burgueño, Jesús; Gras, M. Mercè. Atles de la Catalunya Senyorial. Els ens locals en el canvi de règim (1800-1860) (en català). Barcelona: ICGC, 2014. ISBN 978-84-393-9138-8.
