Frase
La frase o oració és una construcció sintàctica integrada per més d'una unitat gramatical.[1] Segons Dionisi de Tràcia, es defineix com el conjunt de paraules amb sentit complet,[2] que està marcat per dues pauses. Les llengües s'agrupen segons l'ordre canònic dels elements de la frase (subjecte, verb, objecte en el cas de molts idiomes com el català). Alguns elements poden estar elidits si se sobreentenen.
Segons la modalitat oracional, és a dir, la intenció del parlant, les frases poden ser enunciatives (expliquen o introdueixen un judici o un fet), interrogatives (pregunten alguna cosa), exclamatives (expressen una emoció) i exhortatives (ordenen quelcom). Alguna gramàtica parla també de frases dubitatives, per exemple. Les úniques que tenen un valor de veritat són les enunciatives i, per això, són les més comunes i objecte d'estudi de la lògica.[3]
La frase també pot dividir-se en simple (si té només un verb) o composta, i aquesta en coordinada, subordinada i juxtaposada. El tipus de verb marca una altra classificació de les oracions: si és copulatiu, la frase és atributiva i, si no, predicativa. Dins les oracions predicatives, hi ha les oracions transitives (que tenen un complement directe) i les intransitives.[4]
La frase és l'objecte d'estudi de la sintaxi, en totes les seves escoles: generativisme, estructuralisme… Com a element de formació del paràgraf, interessa també a la pragmàtica i a la gramàtica del discurs, ja que la frase dona el context adequat per entendre el significat concret de cada paraula que la forma.
Frase, oració, enunciat i proposició
[modifica]La terminologia no és uniforme en totes les tradicions gramaticals. Frase i oració es poden emprar com a sinònims, però alguns autors reserven oració per a una unitat amb estructura predicativa i anomenen frase les expressions de sentit complet que presenten una estructura més simple, com «Bon dia», «Sí» o «Atenció!». Altres enfocaments fan servir frase com a terme general que inclou tant les construccions amb verb com les frases nominals.[5]
Tampoc no són completament equivalents els termes oració, enunciat i proposició. L'oració designa principalment una unitat gramatical; l'enunciat és la realització comunicativa produïda en una situació concreta, i la proposició és el contingut logicosemàntic que es pot expressar mitjançant oracions diferents. Així, una mateixa frase gramatical pot adquirir sentits pragmàtics diferents segons el context, la intenció del parlant, l'entonació o els gestos que l'acompanyen.[5]
Clàusules i estructura
[modifica]La frase s'associa habitualment amb una clàusula. Una clàusula simple representa un únic procés i sol contenir una estructura de predicació formada per un sintagma nominal que fa de subjecte i un verb finit. El subjecte també pot ser un altre tipus de sintagma i, en llengües de subjecte nul com el català, es pot ometre.
Una clàusula complexa expressa una relació lògica entre dos processos o més i, per tant, conté dues clàusules simples o més. Les clàusules poden ser independents o dependents. Una clàusula independent pot realitzar per si sola un acte de parla, com ara una afirmació, una pregunta, una ordre o un oferiment; una clàusula dependent s'integra en una altra construcció i no sol realitzar un acte de parla autònom.
Segons l'estructura, una frase pot ser:
- simple, si conté una sola clàusula independent i cap de dependent;
- composta per coordinació, si conté diverses clàusules independents enllaçades amb conjuncions, puntuació o tots dos recursos;
- complexa, si conté una clàusula independent i almenys una clàusula dependent;
- composta complexa, si conté diverses clàusules independents i almenys una de dependent.
La classificació tradicional catalana distingeix entre frases simples, amb un sol verb, i compostes, amb més d'un. Les compostes poden ser coordinades, subordinades o juxtaposades. Quan el verb és copulatiu, la frase s'anomena atributiva; altrament és predicativa. Les frases predicatives es poden dividir en transitives i intransitives.
Anàlisi sintàctica
[modifica]L'esquema tradicional de subjecte i predicat descriu moltes frases, però no explica per si sol totes les relacions jeràrquiques entre els constituents. En algunes formulacions de la gramàtica generativa, l'oració s'analitza com la projecció d'una categoria funcional de temps: el subjecte n'ocupa la posició d'especificador i el verb finit, o l'auxiliar que expressa el temps, n'ocupa el nucli. Per damunt d'aquesta projecció hi pot haver un sintagma complementador, que allotja elements com les conjuncions subordinants o determinats constituents interrogatius.[6]
Modalitat i funció
[modifica]Segons la modalitat, les frases poden ser enunciatives, interrogatives, exclamatives o exhortatives; algunes classificacions hi afegeixen les dubitatives. Només les enunciatives tenen pròpiament un valor de veritat, és a dir, es poden considerar vertaderes o falses.
La forma gramatical i l'acte de parla no sempre coincideixen. Una interrogativa com «Em pots passar la sal?» té forma de pregunta, però habitualment funciona com una petició. De manera semblant, una pregunta retòrica pot tenir forma interrogativa i valor exclamatiu.
Tipus i formes de frase
[modifica]En algunes descripcions gramaticals es distingeix el tipus de frase —declaratiu, interrogatiu, exhortatiu o exclamatiu— de les formes que s'hi poden superposar. Una frase declarativa, per exemple, pot ser afirmativa o negativa, activa o passiva. La forma negativa nega el contingut de la frase mitjançant marques de negació; en la forma passiva, el subjecte rep l'acció i l'agent, si s'expressa, apareix com a complement d'agent.[7]
La distinció entre tipus i funció també explica que una ordre no hagi d'aparèixer necessàriament en imperatiu: «No estacionar» és una construcció d'infinitiu amb valor exhortatiu, mentre que una interrogativa com «Voleu callar?» pot actuar pragmàticament com una ordre.[8]
Frases majors i menors
[modifica]Una frase major presenta una estructura oracional regular amb subjecte i predicat. Una frase menor no conté una clàusula principal completa. Poden funcionar com a frases menors les crides («Maria!»), les salutacions («Hola!»), les respostes breus («Exactament.»), els titulars, els proverbis i altres expressions fixades. Segons els sintagmes nomnials poden ometre el verb per concisió o per concentrar el significat en els noms es poden distingir:[9][10]
- la frase el·líptica, en què algun element es recupera directament del context, com la resposta «A casa» a la pregunta «On vas?»;
- el mot-frase o la locució que constitueix tot sol un enunciat complet, com «Sí», «No» o «Bon dia»;
- la frase adverbial, el nucli de la qual no és un verb conjugat, sinó un nom, un adjectiu, un adverbi o un sintagma preposicional. Quan el nucli és nominal es parla específicament de frase nominal.
Les frases adverbials poden tenir, igual que les verbals, modalitat declarativa, interrogativa, exhortativa o exclamativa. L'absència de verb no implica necessàriament absència d'organització interna: en «Magnífica, aquesta novel·la», per exemple, es pot distingir un predicat valoratiu i l'element al qual s'aplica.[10]
Tipus de frase prosòdica
[modifica]La frase també es pot descriure com una unitat de l'estructura prosòdica. Se'n distingeixen, entre d'altres, aquests tipus:[11] Frase entonativa: unitat prosòdica que es caracteritza per ser la unitat més gran en què es pot dividir un enunciat. Té una estructura entonativa concreta el nucli de la qual és l’accent nuclear i es caracteritza per una gran autonomia prosòdica, reflectida en l’aparició de pauses i allargaments al final del grup prosòdic i un marcatge tonal final.[11]
Frase intermèdia: unitat prosòdica que està per sota de la frase entonativa. Les frases intermèdies tenen menys autonomia prosòdica que les frases entonatives, encara que també presenten allargament i marcatge tonal finals.[11]
Longitud
[modifica]La dècada del 1980 va comportar un renovat interès per la longitud de les frases, principalment en relació amb altres fenòmens sintàctics.[12]
Una manera de definir la longitud mitjana de les frases d'un fragment en prosa és calcular la proporció entre el nombre de mots i el nombre de frases.[13] També es pot mesurar pel nombre de clàusules, mentre que la longitud d'una clàusula es pot expressar pel nombre de sons que conté. En estudis de llegibilitat, la longitud mitjana s'utilitza com un dels indicadors de dificultat o complexitat, tot i que no és l'únic: l'estructura, el vocabulari i els connectors també influeixen en la comprensió.
El manual Mathematical Linguistics, d'András Kornai, assenyala que, en la prosa periodística, la longitud mediana de les frases és superior a quinze mots.[14]
La longitud mitjana s'utilitza habitualment com una mesura de la dificultat o la complexitat de les frases.[15] En general, a mesura que augmenta la longitud mitjana, també ho fa la complexitat de les frases.[16]
Una altra manera de definir la «longitud de la frase» és mitjançant el nombre de clàusules que conté, mentre que la «longitud de la clàusula» es pot expressar pel nombre de sons que la componen.[17]
Erik Schils i Pieter de Haan van analitzar una mostra de cinc textos i van observar que dues frases adjacents tenen més probabilitats de presentar longituds semblants que dues frases no adjacents. Aquesta semblança era especialment marcada en els textos de ficció. El resultat contradeia la hipòtesi que els autors tendeixen a alternar deliberadament frases llargues i curtes.[18]
Tant la longitud de la frase com la dificultat dels mots són factors que influeixen en la llegibilitat. Tanmateix, altres elements, com ara la presència de conjuncions, poden facilitar considerablement la comprensió.[15][19]
Processament cognitiu
[modifica]Els estudis de neurociència del llenguatge indiquen que la comprensió d'una frase és predictiva i jeràrquica. En escoltar parla contínua, el cervell anticipa informació en diverses escales temporals: les àrees temporals responen més a prediccions immediates, mentre que regions frontals i parietals integren informació de més abast.[20]
La comparació entre activitat cerebral i models computacionals del llenguatge també ha trobat que els models entrenats per predir mots a partir del context expliquen millor les respostes cerebrals que altres models. Aquesta semblança és parcial i no implica que el cervell i els sistemes d'intel·ligència artificial processin les frases de manera idèntica.[21]
La frase és estudiada per la sintaxi, tant des de perspectives generatives com estructuralistes, i també per la pragmàtica i l'anàlisi del discurs.
Referències
[modifica]- ↑ «frase». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-09-1987. [Consulta: 26 desembre 2021].
- ↑ Hirtle, Walter. Language in the Mind: An Introduction to Guillaume's Theory (en anglès). McGill-Queen's Press - MQUP, 2007-08-13, p. 31. ISBN 978-0-7735-6041-3.
- ↑ Calvo, Margarita; Nadir, Grupo. Taller de Lengua y Literatura I (en castellà). Ediciones de la Torre, 1997-09, p. 66-67. ISBN 978-84-7960-113-3.
- ↑ Los conceptos de proposición, oración y enunciado : la frase nominal (en castellà). Liceus, Servicios de Gestió, p. 13-14. ISBN 978-84-9822-368-2.
- 1 2 González Calvo, José Manuel. Los conceptos de proposición, oración y enunciado: la frase nominal (en castellà). Liceus, 2006, p. 13–14. ISBN 9788498223682.
- ↑ Chomsky, Noam. El conocimiento del lenguaje: su naturaleza, origen y uso (en castellà). Madrid: Alianza, 1989. ISBN 9788420626109.
- ↑ La Grammaire du français: terminologie grammaticale (en francès). Direction générale de l'enseignement scolaire, 2021, p. 72–77. ISBN 9782111559004.
- ↑ «Impératif: usages et emplois» (en francès). Office québécois de la langue française. [Consulta: 30 agost 2026].
- ↑ Hirtle, Walter. Language in the Mind: An Introduction to Guillaume's Theory (en anglès). McGill-Queen's University Press, 2007-08-13, p. 31. ISBN 9780773560413.
- 1 2 La Grammaire du français: terminologie grammaticale (en francès). Direction générale de l'enseignement scolaire, 2021, p. 80–81. ISBN 9782111559004.
- 1 2 3 Prieto, Pilar; Cabré, Teresa. L'entonació dels dialectes catalans. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013.
- ↑ Těšitelová, Marie. Quantitative Linguistics (en anglès). John Benjamins, 1992, p. 126. ISBN 9027215464 [Consulta: 15 desembre 2011].
- ↑ Coco, Laura; Colina, Sonia; Atcherson, Samuel R.; Marrone, Nicole «Readability Level of Spanish-Language Patient-Reported Outcome Measures in Audiology and Otolaryngology» (en anglès). American Journal of Audiology, 26, 3, 2017, p. 309–317. DOI: 10.1044/2017_AJA-17-0018. PMC: 5831059. PMID: 28892821.
- ↑ Kornai, András. Mathematical Linguistics (en anglès). Springer, 10 novembre 2007, p. 188. ISBN 9781846289859 [Consulta: 15 desembre 2011].
- 1 2 Perera, Katherine. The Assessment of Sentence Difficulty (en anglès). Routledge & K. Paul, gener de 1982, p. 108. ISBN 9780710091932 [Consulta: 15 desembre 2011].
- ↑ Troia, Gary A. Instruction and Assessment for Struggling Writers: Evidence-Based Practices (en anglès). Guilford Press, 3 maig 2011, p. 370. ISBN 9781609180300 [Consulta: 15 desembre 2011].
- ↑ Köhler, Reinhard; Altmann, Gabriel; Piotrovskiĭ, Raĭmond Genrikhovich. Quantitative Linguistics (en anglès). Walter de Gruyter, 2005, p. 352. ISBN 9783110155785 [Consulta: 15 desembre 2011].
- ↑ Schils, Erik; de Haan, Pieter «Characteristics of Sentence Length in Running Text» (en anglès). Literary and Linguistic Computing. Oxford University Press, 1993 [Consulta: 12 desembre 2011].
- ↑ Fries, Udo. Sentence Length, Sentence Complexity, and the Noun Phrase in 18th-Century News Publications (en anglès). Peter Lang, 2010, p. 21. ISBN 9783034303729 [Consulta: 15 desembre 2011].
- ↑ Caucheteux, Charlotte; Gramfort, Alexandre; King, Jean-Rémi «Evidence of a predictive coding hierarchy in the human brain listening to speech» (en anglès). Nature Human Behaviour, 7, 3, 2023, p. 430–441. DOI: 10.1038/s41562-022-01516-2. ISSN: 2397-3374.
- ↑ Caucheteux, Charlotte; King, Jean-Rémi «Brains and algorithms partially converge in natural language processing» (en anglès). Communications Biology, 5, 2022, p. 134. DOI: 10.1038/s42003-022-03036-1. ISSN: 2399-3642.
Bibliografia
[modifica]- Grande Alija, Francisco Javier (1996); Las modalidades de la enunciación. León, Universidad de León, tesis doctoral
- Fundamentos de Sintaxis Formal. 1ª. Madrid: Akal, 2009. ISBN 978-84-460-2227-5.
- Diccionario de lingüística. Primera edición.. España: Madrid:Anaya, junio de 1986. ISBN 84-7525-366-0.
- Martínez, Hortensia; Construir bien en español: La corrección sintáctica. Oviedo, Ediciones Nobel, 2005. ISBN 3-8965-7775-1
Vegeu també
[modifica]
