La geografia física
La major part del país és ocupada per una gran plana al·luvial regada pel Tigris i l’Eufrates, anomenada Mesopotàmia. El clima és continental, amb estius molt calorosos i hiverns relativament temperats: les temperatures mitjanes del mes de juliol són de 34,1 °C a Mossul i de 33,9 °C a Bagdad i a Bàssora, i la màxima pot arribar a vegades a 50 °C; les mitjanes del mes de gener, a les mateixes ciutats, són de 8,1 °C, 10,1 °C i 12,9 °C, respectivament. Les precipitacions, molt escasses, sovint són torrencials i produeixen inundacions (actualment regulades mitjançant rescloses en els rius), amb unes mitjanes anuals de 275 mm a Mossul, 127 a Bagdad i 148 a Bàssora. Exceptuades les àrees conreades, la vegetació és de tipus estèpic i desèrtic; només al llarg dels rius creixen en abundància les palmeres.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura —poc desenvolupada tècnicament— aporta prop del 20% del PIB i ocupa l’11% de la població activa, i ha estat objecte de planificacions sense gaire èxit des del 1958. Els conreus predominants són els de cereals, ordi, blat, arròs, blat de moro, llegums, patates, hortalisses i fruites. Hi ha també conreus de tabac, cotó, altres oleaginoses (oliveres, sèsam, gira-sol) i canya de sucre; a la baixa Mesopotàmia és important la producció de dàtils. Els conreus són possibles gràcies al sistema de regatge de l’antiga Mesopotàmia, modernitzat sota el mandat britànic, i que abasta el 32% dels conreus, amb aigua de l’Eufrates sobretot. Pel que fa a la ramaderia, predominen els camèlids i els búfals, seguits del bestiar oví, boví, cabrú i equí i l’aviram, que forneixen carn, llet de vaca i d’ovella, ous i pells. La pesca fluvial és més important que la marítima.
Explotació petrolífera a Iraq
© Corel Professional Photos
El principal recurs econòmic és el petroli, del qual havia estat el quart productor del món; actualment n'és el setzè exportador mundial, amb una producció de 56.502 t (1997). Al mateix ritme d’explotació, les reserves (estimades en una desena part del total de les existents al món) permeten més d’un segle d’extracció. El jaciment més important, explotat per la Iraq National Oil Company (a la qual són adscrites les quatre companyies petrolieres estatals), es troba a Kirkūk, des d’on, abans de la guerra amb l’Iran, sortia un oleoducte fins a la Mediterrània —ports de Haifa (Israel), de Trípoli (Líban) i de Bāniyās (Síria)—; el producte dels altres jaciments del país era traslladat per oleoducte al golf Pèrsic. La guerra amb l’Iran, iniciada el 1980, desgavellà aquesta estructura. Un cop finalitzà el conflicte bèl·lic, la producció revifà amb la construcció de noves refineries i la reparació d’antigues instal·lacions. La guerra del Golf Pèrsic (1990) tingué conseqüències negatives per al país, i les sancions econòmiques afectaren les exportacions petrolieres i en general tota l’economia iraquiana. També és important l’extracció de gas natural, destinat a l’exportació, mentre que hom en consumeix el manufacturat. Gairebé tota l’electricitat és d’origen tèrmic.
Hi ha indústria tèxtil de la llana i del cotó a Bagdad i a Mossul, i fabricació de seda artificial a Al-Hindīya. Aquesta indústria tèxtil ha estat superada per altres branques, com les de la química del petroli, els adobs nitrogenats, els olis vegetals i els sabons, els llumins, la pell i el calçat, la siderúrgia (acer), el ciment, les alimentàries (sucre, carn, lacticinis, cervesa) i el tabac. Les comunicacions són deficients, i se centren a les ribes dels dos grans rius mesopotàmics, un dels quals, el Tigris, és navegable tot l’any. Els ports principals, Bàssora i la terminal petroliera d’Al-Fāw, tornen a funcionar després d’haver estat tancats per la guerra. A Bagdad hi ha l’aeroport principal. El comerç internacional és favorable, ja que la maquinària, el material de transport, els cereals, el ferro, l’acer i els tèxtils no tenen un cost tan elevat com el dels hidrocarburs, venuts sobretot a països de la Unió Europea com Itàlia, França i Espanya. Els principals proveïdors són França, la Xina i Austràlia, llevat de les armes, procedents sobretot de Rússia (2000). Una altra font d’ingressos és el turisme, principalment d’altres estats àrabs. Però l’esforç financer del conflicte bèl·lic amb l’Iran i les sancions econòmiques posteriors a la guerra del Golf Pèrsic l’han portat a tenir un endeutament exterior de més de 62.000 milions de dòlars (2001).
La geografia humana i la societat
Iraq és un país poc poblat (50 h/km2), bé que d’ençà de la Segona Guerra Mundial experimenta un gran creixement demogràfic (3,3% anual en 1994-99), com a conseqüència de l’elevada natalitat (33‰ el 1997). La densitat és distribuïda irregularment, ja que la zona central de Mesopotàmia ultrapassa els 100 h/km2, mentre que el SW no supera els 5 h/km2.
Mesquita a la ciutat de Bagdad
© Corel Professional Photos
El 76% de la població és urbana (2000), percentatge en ràpid creixement gràcies a la considerable migració interna cap a les ciutats. Ètnicament hi predominen els àrabs (77%); la resta és integrada per kurds (19%), turcmans (1,5%), perses (1,3%) i assiris (0,8%), els quals, especialment els kurds, han protagonitzat sovint revoltes independentistes. La llengua oficial de l’Estat és l’àrab. Aproximadament el 96% de la població és musulmana, i d’aquest percentatge, el 62,5% és xiïta i el 34,5% sunnita; aquesta secta, però, tot i ésser minoritària, domina dins el règim actualment en el poder. República des del 1958, d’acord amb la Constitució provisional del 1970, l’Iraq és una república democràtica i popular, i l’islam és la religió de l’Estat. El poder és a les mans del president i del consell revolucionari, que nomena el president. El poder legislatiu és compartit pel Consell Revolucionari i l’Assemblea Nacional, integrada per 250 membres elegits per sufragi universal cada quatre anys. Des del 1980 la població kurda disposa d’una assemblea legislativa regional. El partit de Ba't exerceix una notable influència sobre les altes instàncies de l’Estat.
La història
De la conquesta àrab a la Segona Guerra Mundial
La conquesta àrab donà lloc a una reestructuració de Mesopotàmia, la part baixa de la qual passà a anomenar-se ‘Irāq al-'Arabī. La islamització de l’Iraq es produí durant el califat d'Abū Bakr al-Ṣiddīq, després de la presa de Ctesifont (637), capital sassànida, i de Mossul (641). Fidel a la causa xiïta, protagonitzà una continuada insurrecció contra els omeia, i amb l’establiment abbàssida (750) assolí la màxima esplendor. Amb la caiguda del califat de Bagdad passà successivament a poder dels buwàyhida (932), els seljúcida (1055), els imperi mongol (1258) i els safàvida (1509), després dels quals, excepte el període imperi Persa (1623-58), sota Šāh ‘Abbns, formà part de l'imperi Otomà, fins el 1918.
El conglomerat de pobles (àrab, kurd, turcman i assiri) i la diversitat religiosa (majoria de població xiïta, enfront del sunnita seljúcida, turc o kurd, juntament amb minories jueves, nestorianes, etc) ha suposat, al llarg de la història de l’Iraq, una profunda inestabilitat, agreujada a partir del començament del segle XIX per la penetració europea (anglesa i francesa, sobretot), amb la consegüent reacció nacionalista.
Amb motiu de la derrota turca (1918), l’Iraq restà inclòs en l’Administració britànica, que hi imposà la dinastia haiximita (1921). El 1932 l’Iraq fou proclamat independent. Arran de la Segona Guerra Mundial (1939-45), la Gran Bretanya tornà a ocupar l’Iraq.
De l’enderrocament del règim haiximita a l’accés al poder de Saddam Ḥusayn
Després del pacte de Bagdad (1955), fou establerta (1958) la unió àrab amb Jordània, com a rèplica a la República Àrab Unida, però el cop d’estat dels militars encapçalats pel general ‘Abd al-Karīm Kassem, el mateix any, enderrocà la monarquia i proclamà la república. El govern procomunista de Kassem, minat per la guerra civil al Kurdistan, fou enderrocat per la facció baasista del coronel ‘Abd al-Salam Aref (1963), que instituí un partit únic (1964) i inicià la nacionalització de capitals.
Mort Aref accidentalment (1966), un nou cop d’estat destituí (1968) el seu germà i donà el poder a l’abans primer ministre Ahmad Hassan al-Bakr. El 1972 hom signà un tractat d’amistat i de cooperació amb l’URSS i l’any següent el partit en el poder, el Ba‘ṯ, feu un pacte amb el partit comunista i amb el partit demòcrata kurd que donà lloc al Front Nacional Progressista (FNP). Aquest mateix any es nacionalitzà la indústria del petroli. Havent dimitit al-Bakr el càrrec de president (1979), fou succeït per Saddam Ḥusayn, que purgà els membres del partit Ba't que conspiraven contra ell.
De la guerra Iran-Iraq a la guerra del Golf Pèrsic
La caiguda del xa i la proclamació de la república islàmica a l’Iran revifaren el nacionalisme kurd i el xiisme de l’Iraq, tots dos esperonats per l’aiatol·là Ruḥollāh Khomeynî. El nou règim iranià, d’altra banda, no reconegué els acords pactats amb el xa el 1975, i això feu esclatar una guerra entre ambdós països el 1980. Malgrat la seva superioritat en armament i assistència internacional, l’Iraq no pogué, en el transcurs del conflicte, adquirir en cap moment un avantatge decisiu sobre l’Iran.
Amb l’alto el foc signat el 1988 s’obrí un llarg procés negociador sobre les condicions de la pau. Paral·lelament a la guerra, Saddam Ḥusayn hagué d’afrontar els anys 1982-83 diversos intents de cops d’estat. L’any 1990, l’Iraq, convertit en una potència militar de la zona, es trobà immers en una greu crisi econòmica causada per la guerra amb l’Iran. Els intents de resoldre la crisi augmentant els preus del cru toparen amb l’oposició sistemàtica de la majoria dels països de l'Organització dels Països Exportadors de Petroli i, particularment, de Kuwait.
Això dugué Saddam Ḥusayn a envair aquest estat i a intentar alinear la resta de països àrabs contra els interessos occidentals i israelians. La posició del règim iraquià i la resposta dels EUA conduïren a la guerra del Golf Pèrsic (1991), conflicte de curta durada però d’enorme duresa i contundència militar per part dels països aliats contra l’Iraq. Aquest darrer resultà derrotat en l’enfrontament bèl·lic i ensorrat econòmicament, tant per la contesa com per les reparacions de guerra que li foren exigides.
La fi del conflicte derivà en una guerra civil en què s’oposaven els col·lectius xiïta i kurd contra el règim totalitari de Ḥusayn. Els estats occidentals que havien combatut el dirigent iraquià, però, no ajudaren els revoltats i Ḥusayn reprengué la iniciativa militar i política a l’interior, fins que derrotà els revoltats.
Embargament internacional i inspeccions
La guerra civil comportà l’èxode de centenars de milers de persones, majoritàriament kurds, vers les fronteres de l’Iran i Turquia però aquest darrer país els denegà l’acollida. La gravetat de la situació obligà l’ONU a imposar a l’Iraq unes zones de neutralitat sota control militar d’aquesta organització internacional i a determinats compromisos per a repatriar la població civil. Les sancions, consistents en el 30% dels ingressos per la venda de petroli en concepte de reparació dels danys causats per la guerra, amb caràcter indefinit i destinats a Kuwait, derivaren en un seguit de conflictes amb els països occidentals.
Així, l’Iraq entorpí sistemàticament les inspeccions dels experts de l’ONU que cercaven indicis de producció d’armament nuclear, prohibida pels estats vencedors. Després de la guerra del Golf Pèrsic, els Estats Units i el Regne Unit definiren dues zones d’exclusió aèria —no reconegudes oficialment per les Nacions Unides— a les forces iraquianes, delimitades respectivament pels paral·lels 32 i 36, per protegir les zones kurdes al nord i les xiïtes al sud del país.
L’oposició de Saddam Ḥusayn a aquesta decisió feu que durant el 1993 es mantingués la tensió militar entre els Estats Units i el règim iraquià, que va arribar al punt àlgid al mes de juny, quan forces nord-americanes bombardejaren la seu dels serveis d’intel·ligència iraquiana a Bagdad. Al llarg del 1994 el règim iraquià hagué d’afrontar el manteniment de les sancions de les Nacions Unides, els efectes de les quals contribuïren al fet que finalment l’Iraq reconegués Kuwait com a Estat sobirà i les seves fronteres internacionals tal com foren definides amb posterioritat a la guerra del Golf Pèrsic. Turquia reobrí la frontera per permetre el comerç limitat d’aliments i medicines.
Pel que fa a la política interior, Saddam Ḥusayn endurí la seva política aplicant penes pròpies de la xaria islàmica. Al març del 1995, l’oposició a l’exili anuncià un intent de cop d’estat encapçalat per militars exiliats, i des del febrer es produïren enfrontaments armats entre l’exèrcit iraquià, d’una banda, i les guerrilles kurdes del nord i les milícies xiïtes del sud, de l’altra. També hi hagué un aixecament general a la ciutat d’ Al-Ramādī i un motí militar a la base aèria d’Abū Ghraib. A l’agost del 1995 es conegué la deserció a Jordània de dos gendres del president i alts càrrecs del règim.
Davant d’aquesta situació, Ḥusayn organitzà un referèndum sobre la seva permanència en el poder, prevista fins l’any 2002, que guanyà per més del 99% dels vots. El 1996 Ḥusayn acceptà obrir converses amb l’ONU sobre el programa Petroli per Alimentsque comportés una flexibilització de l’embargament decretat el 1990. Aquest programa, posat en marxa al final d’any, es condicionà a la col·laboració iraquiana amb els experts de l’ONU per a desmantellar els arsenals d’armes biològiques. A nivell intern, el règim de Saddam Ḥusayn, marcat per les divisions al seu si, decidí mantenir una posició dura, com quedà palès en el sagnant desenllaç de la deserció politicofamiliar protagonitzada pels dos gendres del president, que foren assassinats, juntament amb membres de les seves famílies, al cap d’uns quants dies de tornar a Bagdad, el 1996, sota la promesa que serien perdonats.
A més, el règim de Ḥusayn intervingué en favor de les forces del Partit Democràtic del Kurdistan durant la guerra interkurda que tingué lloc al llarg del 1996. Els darrers anys de la dècada dels noranta estigueren marcats per l’embargament decretat per l’ONU des de la guerra del Golf, l’actitud bel·ligerant dels Estats Units i la posició intransigent del president iraquià. Tot i que l’embargament tingué conseqüències dramàtiques per a la població, cap de les parts implicades en el conflicte cedí.
Saddam Ḥusayn es negà repetidament a acceptar que la UNSCOM (comissió especial de l’ONU encarregada del desarmament de l’Iraq) inspeccionés les instal·lacions presidencials. Els Estats Units feren força per evitar l’aixecament parcial de l’embargament, condicionat al seu torn per les pressions de l’Aràbia Saudita, que s’havia fet càrrec de les quotes de petroli iraquianes. Davant de l’enfortiment de l’actitud de Saddam Ḥusayn, els Estats Units i la Gran Bretanya intensificaren les amenaces preparant una imminent acció militar.
La mediació de Jevgenij Maksimovič Primakov, ministre d’afers estrangers rus, i de Kofi Annan, secretari general de l’ONU, aconseguiren paralitzar les accions militars i afavorir els acords per permetre la inspecció de la UNSCOM. El 20 de febrer de 1998, el Consell de Seguretat permeté duplicar la producció semestral de petroli per tal que l’Iraq pogués intercanviar-lo per aliments i medecines. Els informes de la inspecció es donaren a conèixer a partir de l’abril del 1998, amb resultats desiguals segons la font.
El règim iraquià tornà a manifestar el seu rebuig als informes de la UNSCOM, que eren els més ambigus, tot i que l’ONU començà a suavitzar gradualment les seves sancions. Al final del 1998 es tornà a incrementar la tensió, ja que Saddam Ḥusayn es negà de nou a permetre les inspeccions per sorpresa de les seves instal·lacions militars, sospitoses d’allotjar-hi armes químiques. Així, al desembre del 1998 els Estats Units i la Gran Bretanya tornaren a bombardejar l’Iraq, sense consultar prèviament l’ONU.
Durant els darrers mesos del 1998 i el començament del 1999, la nova actitud iraquiana contra les zones d’exclusió aèries provocà diversos enfrontaments entre els avions que hi patrullaven i les bateries antiaèries iraquianes. A partir del gener del 1999, les incursions aèries i els bombardeigs dels avions britànics i nord-americans foren diaris a l’Iraq, com també les denúncies del règim iraquià. L’any 2000, la UNSCOM fou substituïda per la UNMOVIC arran de l’admissió, per part de l’Administració Clinton, que hi havia hagut filtracions d’informes dels inspectors d’armes de la UNSCOM. Al final del 2000, no obstant això, Saddam Ḥusayn continuava negant-se a la inspecció de la nova comissió fins que no s’aixequessin l’embargament i les sancions. Al febrer del 2001, davant la negativa d’acceptar el retorn del cos d’inspectors d’armament de l’ONU, expulsats el 1998, l’aviació nord-americana i britànica bombardejà instal·lacions militars iraquianes.
La crisi de les armes de destrucció massiva
Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York, l’Iraq esdevingué un dels objectius preferents de la lluita antiterrorista de George Walker Bush, el qual, al gener del 2002, inclogué el règim de Saddam Ḥusayn en el que anomenà “eix del mal”, expressió que, ja emprada pel seu pare, l’expresident George Herbert Bush, en ocasió de la crisi que donà lloc a la guerra del Golf Pèrsic (1991), designava aquells estats que, per la seva inclinació bel·licista i la seva actuació al marge de la legalitat internacional, constituïen una amenaça per a l’estabilitat mundial.
Al setembre del 2002, després de l’ultimàtum de l’ONU a través de la resolució 1441, que instava l’Iraq a desarmar-se i a cooperar amb les directives internacionals, i de l’amenaça d’un nou atac dels EUA i la Gran Bretanya, Ḥusayn acceptà el retorn dels inspectors sense condicions. El mateix mes, la UNMOVIC, dirigida per Hans Blix i el cap de l'Agència Internacional d’Energia Atòmica (AIEA) Muhāmmad al-Barāda‘ī retornà a l’Iraq amb la missió específica d’identificar armes de destrucció massiva o instal·lacions per a la seva fabricació.
Aviat, però, esclataren tensions entre els EUA i la UNMOVIC, especialment arran del llenguatge bel·licista de G.W. Bush, el desplegament militar nord-americà i britànic al golf Pèrsic al gener del 2003 i la declaració de Hans Blix el mateix mes anunciant el resultat negatiu de les inspeccions i la necessitat d’allargar la missió per tal d’obtenir informació més fiable, declaracions que contrariaren visiblement el govern nord-americà.
Al mateix temps, la resta de potències (i, en general, la major part dels estats del món) prengueren posició davant d’una previsible invasió: fora dels EUA i la Gran Bretanya, la resta dels membres permanents del Consell de Seguretat (Rússia, Xina i França) expressaren fortes reticències. Les posicions respectives, força bel·ligerants, dels EUA i de França (la qual advocava per l’allargament de les inspeccions i una pressió internacional consensuada i sota el mandat de les Nacions Unides) donaren lloc a la crisi transatlàntica més greu de les darreres dècades entre ambdós països.
La posició de França fou secundada també per Alemanya, si bé d’una manera molt menys prominent. A banda de la Gran Bretanya (que afegí aquesta divergència a les moltes altres que la distanciaven de França), altres estats de la Unió Europea també mostraren un posicionament dividit: Itàlia, Espanya, Dinamarca i Portugal, com també la gran majoria d’imminents nous membres pendents de l’ampliació del 2004, es mostraren favorables a la invasió, mentre que la major part dels estats de l’Europa occidental hi foren totalment contraris o més aviat contraris.
Amb independència dels posicionaments oficials, a Europa la crisi de l’Iraq donà lloc a un gran nombre de mobilitzacions massives contràries a la intervenció, com també succeí als països musulmans. Oficialment, llevat d’alguns estats que donaren facilitats per a l’atac des dels seus territoris (Kuwait, Qatar i Bahrain), els estats del món àrab s’oposaren a la invasió d’una manera contundent (Síria) o, en el cas dels més propers als EUA (Jordània, Egipte), mostraren fortes reserves.
Al febrer, l’Iraq accedí a destruir un arsenal de míssils convencionals (Al-Samud 2) d’un abast superior a l’imposat després de la guerra del Golf Pèrsic. Al març, la UNMOVIC confirmà la disposició de l’Iraq a cooperar i sol·licità novament un allargament de les inspeccions. Uns quants dies després, els EUA, la Gran Bretanya i Espanya (aleshores membre de torn del Consell de Seguretat) feren públic un nou ultimàtum de 24 hores a Saddam Ḥusayn perquè es desarmés.
Invasió i ocupació
Vençut el termini, i adduint una polèmica interpretació de la resolució 1441 que no tingué l’aprovació de la resta de membres permanents del Consell de Seguretat, el 20 de març els EUA i la Gran Bretanya començaren l’ofensiva. Atesa la gran diferència de forces, la derrota de l’exèrcit iraquià, l’enderrocament del règim i el control de les principals ciutats foren molt ràpids, i l’1 de maig G.W. Bush anuncià la fi de les accions militars.
En l’ofensiva, a la coalició anglo-nord-americana s’uní una heterogènia aliança de moviments i organitzacions contraris al règim iraquià, com ara els kurds, que, arran de les limitacions imposades a Saddam Ḥusayn després de la guerra del Golf Pèrsic sobre el territori de l’Iraq, havien establert al N del país una administració independent de facto. A la fi de la guerra, l’ONU aixecà les sancions contra l’Iraq.
Al juliol fou inaugurada una administració de transició provisional (que rebé el suport del Consell de Seguretat) fins a la celebració d’eleccions democràtiques i lliures, encapçalada pel diplomàtic nord-americà Paul L. Bremer i al setembre s’establí un Consell de Govern provisional integrat per una representació proporcional dels diversos grups nacionals i religiosos (tretze musulmans xiïtes, cinc sunnites, cinc kurds, un turcman i un cristià). Al capdavant del govern hom establí una presidència de torn mensual.
A l’octubre començà a Madrid la Conferència de Donants per a la reconstrucció de l’Iraq, avalada per les Nacions Unides i amb una contribució molt destacada dels EUA. Amb l’Administració nord-americana s’inicià una activa persecució d’antics alts funcionaris del Ba't (l’antic partit únic) i mandataris del règim de Saddam Ḥusayn, molts dels quals es lliuraren als ocupants. Altres, entre ells, dos fills del dictador que ocupaven llocs molt influents, foren morts en operacions militars, i Saddam Ḥusayn fou capturat al desembre i lliurat al Consell de Govern per ser sotmès a un tribunal creat per jutjar-lo.
Tot i el desmantellament del règim baasista, ben aviat l’ocupació i els esforços per estabilitzar el país es feren molt problemàtics pel sorgiment d’un gran nombre de grups rebels i insurgents, que s’enfrontaren a la coalició anglo-nord-americana i als cossos de policia i de l’exèrcit iraquians creats després de l’enderrocament del règim. Els enfrontaments més intensos tingueren lloc a les ciutats més importants, en cadascuna de les quals la insurrecció presentava unes característiques diferenciades: així, mentre que de la ciutat de Kirkūk, emplaçament vital per al sector petrolier, foren desallotjats els kurds a l’abril del 2003 a instàncies de la pressió exercida per Turquia, a Fallujah la coalició ocupant hagué de pactar un alto el foc amb els sunnites a l’abril del 2004, i a Najaf la rebel·lió fou molt clarament de signe xiïta.
Els constants atemptats —sovint perpetrats per terroristes suïcides— contra les forces de l’aliança anglo-nord-americana o les noves institucions iraquianes i els seus dirigents, o simplement de caràcter indiscriminat, sumiren el país en una situació de descontrol. Tingueren també greus repercussions econòmiques els perpetrats en instal·lacions d’extracció petroliera i en oleoductes. Tot i l’autoria incerta de molts dels atemptats, destacaren per la seva violència els atribuïts o reivindicats pels grups Tawhīd i Gihad, liderats pel jordà ‘Abū Muṣ‘af al-Zarqawī, de vegades relacionat amb Al-Qā‘ida.
La insurgència dugué a terme també nombrosos segrestos, els quals, àmpliament divulgats pels mitjans de comunicació (incloses algunes de les execucions que en resultaren), causaren un gran impacte en l’opinió pública internacional. L’absència de progressos clars en la pacificació del país feu trontollar el suport que britànics i nord-americans rebien de països que inicialment havien participat en l’atac, alguns amb l’oposició majoritària o, si més no, molt considerable, de la seva opinió pública.
Aquest fou el cas d’Espanya, que, amb el canvi de govern del març del 2004, protagonitzà una ràpida retirada de les seves tropes (fins i tot abans del termini establert). Posteriorment també retiraren les tropes Filipines i Hondures. D’altra banda, algunes accions de represàlia nord-americanes, que causaren víctimes innocents, i la divulgació, al maig i a l’abril del 2004, d’imatges de vexacions comeses per soldats nord-americans a presoners iraquians i altres acusacions de tortures agreujaren les fortes reserves de bona part de l’opinió pública internacional amb relació a la intervenció; més encara quan un document oficial nord-americà reconegué, a l’octubre, la inexistència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq i el secretari d’estat de defensa, Donald Henry Rumsfeld, posà en dubte la connexió entre Saddam Husayn i Al-Qā‘ida.
Traspàs de sobirania
Al juny tingué lloc el traspàs de poders en l’administració de transició provisional dels EUA a un govern interí encapçalat pel primer ministre ‘Iyād ‘Alawī, xiïta laic i moderat, mentre que a la presidència fou designat el sunnita Ġāzī al-Yawar. Un factor clau en les possibilitats d’estabilització de l’Iraq fou la resposta del clergat xiïta —prop del 60% dels iraquians són xiïtes— davant la intervenció. Malgrat que la jerarquia xiïta havia estat perseguida pel règim de Saddam Ḥusayn (pertanyent a la comunitat sunnita), la caiguda d’aquest hi despertà fortes reticències, i aviat esclataren divergències entre xiïtes moderats i radicals.
Els primers, inclinats a col·laborar amb la coalició ocupant, esdevingueren l’objectiu de diversos atemptats: foren assassinats, entre d’altres, els influents aiatol·làs ‘Abd al-Magīd al Huwaī (abril del 2003) i Muhāmmad Bakr al-Hakīm (agost), i el president de torn del Consell de Govern iraquià, ‘Izz al-Dīn Sālim (maig del 2004). Per la seva banda, els radicals, que ja des dels inicis de les hostilitats exigien la sortida de la coalició de l’Iraq, s’agruparen entorn del clergue Muqtadā al-Ṣadr, el qual basava el seu suport en una extensa xarxa d’organitzacions caritatives. El 2003 Al-Ṣadr organitzà una milícia pròpia (exèrcit al-Mahdī) radicada a la ciutat de Najaf, que des del principi del 2004 protagonitzà nombroses revoltes i enfrontaments armats contra la coalició ocupant.
Malgrat la força dels seguidors d’Al-Ṣadr, la màxima autoritat correspongué a l’aiatol·là suprem ‘Alī al-Husaynī al-Sīstānī, les intervencions del qual, d’una considerable ambivalència, foren crucials en alguns moments. Al gener del 2005 se celebraren eleccions per a l’Assemblea Nacional Interina, que tenia com a missió principal consensuar una constitució i preparar noves eleccions, previstes per al desembre.
Els resultats donaren una representació destacada a la comunitat xiïta, seguida de la kurda. Els sunnites, que boicotejaren la consulta, restaren amb molt poca representació. A l’abril fou completada la formació del govern, amb el kurd Ğalāl al-Talabānī com a president i el xiïta Ibrahim al-Jaafari com a primer ministre. Enmig d’una escalada de la violència i les pressions dels EUA, la constitució fou aprovada a l’agost, sense el consens dels sunnites, els quals en rebutjaren els aspectes relatius al federalisme i la prohibició del Ba't, i cridaren al boicot i a l’aliança amb els xiïtes radicals (al-Şadr).
El referèndum de ratificació se celebrà a l’octubre amb la condició que la carta magna no s’aprovaria, no tan sols si no obtenia majoria, sinó tampoc si era rebutjada en tres províncies per dos terços o més del cens. Amb un 63% de participació, fou aprovada amb el 78% de vots favorables i el 21% de vots contraris i el rebuig només de dues províncies. El 19 d’octubre de 2005 s’inicià el judici a Saddam Ḥusayn per crims contra la humanitat comesos sota la seva autoritat.
L’assassinat de dos advocats, les amenaces als membres del tribunal i la mateixa actitud desafiant de Ḥusayn dificultaren el procés. Finalment, fou condemnat juntament amb dos dels seus antics col·laboradors, i executat el 30 de desembre. Al llarg del 2006 i el 2007 foren també executats diversos alts càrrecs del règim.
De les primeres eleccions ençà
Al desembre se celebraren les primeres eleccions al Parlament des de la invasió del país, de les quals en sortí la xiïta Aliança Unida Iraquiana com a primera força, bé que restà lluny de la majoria absoluta. A l’abril del 2006, el nou Parlament reelegí Al-Talabani a la presidència, i aquest encarregà la formació de govern al líder de l’Aliança, Jawad al-Mālikī, que esdevingué primer ministre al capdavant d’un executiu de coalició integrat per xiïtes, sunnites i kurds. Al cap de poc més d’un any, les dificultats d’entesa del nou govern portaren el Front per a l’Acord Iraquià, la principal formació sunnita, a sortir-ne (agost del 2007).
Al llarg del 2006, la continuació dels atemptats i de la violència (malgrat la mort d’’Abū Muṣ‘af al-Zarqawī en un atac aeri) feren posposar al setembre la transferència del comandament militar dels EUA al nou exèrcit de l’Iraq. Al desembre, un nou informe de la situació a l’Iraq adreçat al govern nord-americà insistí en el seu progressiu deteriorament i en el risc d’una catàstrofe humana i de desgovern total. Com a resposta, al gener del 2007 G.W. Bush anuncià el reforçament del contingent de tropes a l’Iraq. També durant el 2006, s’hi detectà una creixent penetració d’Al-Qā‘ida.
L’èxit relatiu del reforçament militar nord-americà i una molt incipient estabilització al llarg del 2007 comportaren la retirada gradual de part de les forces i la transferència de la seguretat a les autoritats iraquianes en algunes províncies. Tot i la millora relativa de la situació, a l’octubre del 2007 s’obrí un nou front quan el Parlament turc aprovà un pla d’incursions al Kurdistan iraquià amb l’objectiu de neutralitzar la guerrilla kurda del PKK, que hi tenia les bases però que atemptava a Turquia.
Malgrat les pressions dels EUA i els seus aliats, l’exèrcit i l’aviació turca dugueren a terme diversos atacs entre el desembre del 2007 i el febrer del 2008. Al mes següent, el president iranià Maḥmūd Aḥmadinejad visità oficialment l’Iraq, trencant per primer cop el perfil baix que l’Iran havia mantingut amb relació al conflicte iraquià. A l’abril, forces de la milícia xiïta al-Mahdī de Muqtadā al-Ṣadr s’enfrontaren a l’exèrcit governamental i a forces dels EUA a Bàssora. El motiu eren les creixents desavinences entre Al-Ṣadr i el primer ministre, el qual havia instat repetidament a la dissolució de la milícia.
Al setembre del 2008 tingué lloc la transferència de la seguretat de les forces nord-americanes a les iraquianes a la província d’Anbar, i poc després el Parlament arribà a un acord amb els EUA pel qual es preveia la retirada gradual dels contingents dels EUA fins a completar-se al final del 2011, i al gener del 2009 l’anomenada “Zona Verda” de Bagdad, on hi havia la seu del govern, fou transferida al govern iraquià. La retirada s’accelerà amb l’accés a la presidència dels EUA de Barack Obama al gener del 2009. Al juliol se celebraren eleccions al Kurdistan, en les quals Barzani retingué el càrrec, i a l’octubre anuncià una nova formació xiïta anomenada l’Estat de la Llei després que l’escissió de l’Aliança Unida s’hagués escindit. Entre aquest mes i el desembre tingueren lloc diversos atemptats en l’onada de violència més greu des del 2007. La majoria dels atemptats foren atribuïts a Al-Qā‘ida.
L’any 2010 estigué marcat per les eleccions legislatives, les quals, en el període previ, donaren lloc a diverses controvèrsies, especialment l’intent de prohibir que hi concorreguessin candidats presumptament vinculats al Ba't, opció finalment desestimada. Celebrades al març, el resultat donava un Parlament dividit entre el sunnita Moviment Nacional Iraquià (91 escons) de l’ex-primer ministre ‘Iyād al-'Alawī, xiïta laic i moderat, l’Estat de la Llei d’Al-Mālikī (89), l’Aliança Nacional de l’Iraq (70), i l’Aliança Kurda (43). La resta dels 325 escons es repartien entre partits menors. La fragmentació, força igualada, entre aquests partits donà lloc a negociacions que s’allargaren fins al final d’any.
Finalment, al llarg dels mesos de novembre i desembre del 2010 fou signat un acord de govern entre el Moviment Nacional Iraquià, el qual obtingué diverses carteres, entre les quals hi havia la d’Afers Estrangers, el partit d’Al-Mālikī, el qual revalidà el càrrec de primer ministre, i l’Aliança Kurda, acord pel qual Talabānī aconseguí de nou poc després la presidència del país.
A l’octubre, la filtració de secrets militars de la guerra militar en el portal d’internet Wikileaks causà una forta commoció en l’opinió pública internacional. Aquest mateix any, Alí el Químic, un dels col·laboradors principals de Saddam Ḥusayn, fou executat i a l’octubre l’antic ministre d’Afers Estrangers baasista Ṭāriq ‘Azīz fou condemnat a mort, condemna que Talabānī, però, es negà a firmar.
El 2011 retornà, al mes de gener, el clergue xiïta Muqtadā al-Ṣadr després de quatre anys d’exili. El mateix any també s’agreujà la tensió al Kurdistan iraquià arran de la represa de l’explotació petroliera en aquest territori al febrer i les discussions entre els governs central iraquià i kurd sobre els beneficis procedents de les empreses concessionàries. El mes següent, forces del govern kurd encerclaren la ciutat de Kirkuk. Paral·lelament, al Kurdistan també hi tingueren lloc protestes contra la corrupció. Turquia, per la seva banda, també dugué a terme atacs puntuals al Kurdistan iraquia contra rebels kurds que es refugiaven a les muntanyes.
Paral·lelament, al llarg del 2010 s’accelerà el procés de retirada de les forces nord-americanes, malgrat que la persistència de la violència feu que des de diverses instàncies es qüestionés la retirada, fins i tot des de l’alt comandament iraquià. A l’agost marxà la darrera brigada de combat nord-americana. Romangueren uns 50.000 efectius nord-americans, amb funcions d’assessorament a les forces armandes i de seguretat iraquianes. A l’octubre del 2011 el president Obama anuncià la retirada de les tropes nord-americanes i el 15 de desembre de 2011, en una cerimònia solemne, s’en formalitzà la marxa definitiva. El balanç final dels nou anys d’ocupació fou de més de 100.000 víctimes civils mortes com a resultat directe de la guerra, i 4.500 soldats americans morts. En total, un milió i mig de personal nord-americà es desplaçà a l’Iraq aquests anys, i a mitjan 2007 arribà a un màxim de 170.000 efectius, la gran majoria militars.