Espícula (astronomia)

Espícula
Tipus	Canal
Part de	nomenclatura planetària

En física solar, una espícula és un jet dinàmic d'uns 500 km de diàmetre de la cromosfera del Sol que pot ascendir a una velocitat de fins a 20 km/s des de la fotosfera. Les espícules tenen una vida d'uns 5–10 minuts; en el limbe solar es mostren allardes i se solen associar amb regions de flux magnètic elevat. La massa d'aquest flux és aproximadament de 100 vegades la del vent solar. Normalment, es troben al voltant de 70.000 espícules actives simultàniament en el Sol, una espícula individual pot fer dels 3.000 als 10.000 km d'alçada per sobre de la fotosfera.^[1]

Les espícules foren descobertes l'any 1877 per Angelo Secchi de l'Observatori Vaticà de Roma.

Descripció

Les espícules duren uns 15 minuts;^[2] al limbe solar apareixen allargades (si es veuen al disc, se les coneix com a «motes» o «fibril·les»). Normalment, s'associen amb regions d'alt flux magnètic; el seu flux de massa és unes 100 vegades superior al del vent solar. S'eleven a una velocitat de 20 km/s (o 72.000 km/h) i poden aconseguir diversos milers de quilòmetres d'alçada abans de col·lapsar-se i desaparèixer.

Prevalença

Hi ha uns 3.000.000 d'espícules actives en qualsevol moment a la cromosfera del Sol.^[2] Una espícula individual sol aconseguir entre 3.000 i 10.000 km d'altitud per sobre de la fotosfera.^[3]

Moviment

Generalment, es troba que les espícules es mouen de manera parabòlica (p. ex. Pereira et al., 2012). Això significa que, després de la seva ejecció de la superfície solar a alta velocitat, desacceleren a un ritme constant fins a aconseguir la seva alçada màxima (o longitud, ja que la majoria estan inclinades respecte a la vertical). Després tornen a descendir cap a la superfície, accelerant al mateix ritme, fins a arribar al seu punt d'inici amb la mateixa velocitat cap avall que tenien originalment en direcció ascendent.

Causes

El 2004 aparegué la hipòtesi que les espícules es formaven com a conseqüència d'oscil·lacions de mode P en la superfície solar,^[4] les ones sonores amb un període al voltant dels cinc minuts provoquen que la superfície solar s'aixequi i caigui a alguns centenars de metres per segon. Els tubs de flux magnètic que s'inclinen respecte a la vertical poden fer de guia del material que s'eleva en l'atmosfera per a formar l'espícula. Això no obstant, aquesta hipòtesi encara roman controvertida.

Referències

↑ Paul Lorrain and Serge Koutchmy: Two Dynamical Models for Solar Spicules, Solar Physics 165, #1 (April 1996), p. 115–137, doi:10.1007/BF00149093, Bibcode: 1996SoPh..165..115L(anglès)
1 2 Freedman, Roger A.; Kaufmann III, William J. Universe. New York, USA: W. H. Freeman and Company, 2008, p. 762. ISBN 978-0-7167-8584-2.
↑ §1, Two Dynamical Models for Solar Spicules, Paul Lorrain and Serge Koutchmy, Solar Physics 165, #1 (April 1996), pp. 115–137, doi:10.1007/BF00149093, Bibcode: 1996SoPh..165..115L.
↑ De Pontieu, B., Erdélyi, R. and James, S: Solar chromospheric spicules from the leakage of photospheric oscillations and flows In: Nature. 430/2004, p. 536–539, ISSN 0028-0836(anglès)

[1] Paul Lorrain and Serge Koutchmy: Two Dynamical Models for Solar Spicules, Solar Physics 165, #1 (April 1996), p. 115–137, doi:10.1007/BF00149093, Bibcode: 1996SoPh..165..115L(anglès)

[Freedman-2] 1 2 Freedman, Roger A.; Kaufmann III, William J. Universe. New York, USA: W. H. Freeman and Company, 2008, p. 762. ISBN 978-0-7167-8584-2.

[3] §1, Two Dynamical Models for Solar Spicules, Paul Lorrain and Serge Koutchmy, Solar Physics 165, #1 (April 1996), pp. 115–137, doi:10.1007/BF00149093, Bibcode: 1996SoPh..165..115L.

[4] De Pontieu, B., Erdélyi, R. and James, S: Solar chromospheric spicules from the leakage of photospheric oscillations and flows In: Nature. 430/2004, p. 536–539, ISSN 0028-0836(anglès)

[1]

[2]

[3]

[4]

Registres d'autoritat	GND (1)
Bases d'informació	Britannica (1)