Febre groga
Yellow fever virus  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Genoma | virus d'ARN monocatenari positiu |
| Efectes | febre groga |
| Taxonomia | |
| Regne | Orthornavirae |
| Fílum | Kitrinoviricota |
| Classe | Flasuviricetes |
| Ordre | Amarillovirales |
| Família | Flaviviridae |
| Gènere | Flavivirus |
| Espècie | Yellow fever virus |
.svg){kind=icon}
La febre groga és una malaltia vírica de curta durada en la majoria dels casos,[1] prevenible amb vacuna, endèmica a zones d'Àfrica i Sud-amèrica. En la majoria dels casos, els símptomes inclouen febre, calfreds, pèrdua de gana, nàusees, dolors musculars —especialment a l'esquena— i mals de cap.[1] Els símptomes normalment milloren en un termini de cinc dies.[1] En aproximadament el 15% de les persones, al cap d'un dia de millorar, la febre reapareix, es produeix dolor abdominal i comença el dany al fetge, que provoca coloració groga de la pell.[1][2] Si això ocorre, augmenta el risc d'hemorràgies i de problemes renals.[1][3]
La malaltia és causada pel virus de la febre groga i es transmet per la picada d'un mosquit infectat.[1][4] Infecta els humans, altres primats[5] i diverses espècies de mosquits.[1] A les ciutats, es transmet principalment per Aedes aegypti, un tipus de mosquit que es troba a tots els tròpics i subtròpics.[1] El virus és un virus d'ARN del gènere Flavivirus (nom científic complet: Orthoflavivirus flavi).[6] La malaltia pot ser difícil de diferenciar d'altres afeccions, especialment en les fases inicials.[1] Per confirmar un cas sospitós, cal analitzar una mostra de sang mitjançant una reacció en cadena de la polimerasa.[7]
Existeix una vacuna contra la febre groga segura i eficaç, i alguns països exigeixen la vacunació dels viatgers.[1] Altres esforços per prevenir la infecció inclouen la reducció de la població de mosquits transmissors.[1] A les zones on la febre groga és habitual, el diagnòstic precoç dels casos i la immunització d'una gran part de la població són importants per prevenir brots.[1] Una vegada una persona s'ha infectat, el tractament és simptomàtic; no hi ha mesures específiques efectives contra el virus.[1] Fins a la meitat de les persones que desenvolupen una forma greu de la malaltia moren.[1][8]
El 2013, s'estimava que la febre groga havia causat 130.000 infeccions greus i 78.000 morts a l'Àfrica.[1][9] Aproximadament el 90% dels 200.000 casos anuals estimats de febre groga es produeixen a l'Àfrica.[10] Gairebé mil milions de persones viuen en una zona del món on la malaltia és habitual.[1] És comuna a les regions tropicals d'Amèrica del Sud i Àfrica,[11] però no pas a l'Àsia.[1][12] Des de la dècada de 1980, el nombre de casos de febre groga ha anat augmentant.[1][13] Es creu que això es deu al fet que hi ha menys persones immunitzades, que més persones viuen a les ciutats, que les persones es desplacen amb freqüència i que el canvi climàtic està ampliant l'hàbitat dels mosquits.[1]
La malaltia es va originar a l'Àfrica i es va estendre a les Amèriques a partir del segle XVII amb el tràfic europeu de persones africanes esclavitzades procedents de l'Àfrica subsahariana.[14][15] Des del segle XVII, s'han produït diversos brots importants de la malaltia a les Amèriques, l'Àfrica i Europa.[14] Als segles XVIII i XIX, la febre groga es considerava una de les malalties infeccioses més perilloses; nombroses epidèmies van afectar grans ciutats dels Estats Units i d'altres parts del món.[14]
El 1927, el virus de la febre groga es va convertir en el primer virus humà que va ser aïllat.[16][17]
Epidemiologia
[modifica]
El causant de la malaltia és el virus de la febre groga, un arbovirus de la família dels Flavivírids, un virus ARN de cadena senzilla i positiva.
El vector que transmet el virus a l'ésser humà és un mosquit, Aedes aegypti, i altres espècies del gènere Aedes (com A. simpsoni, A. africanus) a l'Àfrica, i també dels gèneres Haemagogus (a Sud-amèrica) i Sabethes. Aquests mosquits solen viure per sobre dels 1.300 metres d'altitud, i com gairebé tots els mosquits, abunden en zones amb aigües estancades. Les picades d'Aedes solen ocórrer durant el dia, i transmeten el virus a través de llur saliva.
Els afectats es moren en un percentatge molt variable (entre el 5% i el 50% segons la situació epidèmica). Segons l'OMS, cada any emmalalteixen 200.000 persones sense vacunar i en moren 30.000.[18] A Espanya i a gran part de la Unió Europea, la febre groga és una malaltia de declaració obligatòria.
Clínica
[modifica]El període d'incubació oscil·la generalment entre els 3 i els 10 dies. Durant aquest temps, el virus passa de la sang al sistema limfàtic, i d'allà passa a òrgans vitals on s'estableix.
Al començament, esdevé una manifestació clínica aguda i lleu, caracteritzada per febre elevada, calfreds i cefalea. També poden presentar-s'hi miàlgies, nàusees i vòmits. Aquesta presentació és poc específica i només pot fer sospitar de febre groga en zones endèmiques i en brots epidèmics. Al cap d'un a tres dies, els símptomes solen desaparèixer, o pot empitjorar a la forma greu. Un signe clínic clàssic és l'anomenat signe de Faget, caracteritzat per bradicàrdia amb febre alta. Al començament també pot haver-hi leucopènia i neutropènia.
La forma greu o clàssica comença com la forma lleu, però a més s'hi presenta un quadre hemorràgic, detectable per l'epistaxi, la gingivorràgia i l'hematèmesi (de fet, la febre groga és coneguda com a «vòmit negre», degut al color del vòmit ple de sang coagulada). La febre pot remetre, però posteriorment reapareix acompanyada d'icterícia, és a dir, la grogor de la pell que dona nom a la malaltia. Pot haver-hi insuficiència hepàtica o insuficiència renal amb proteïnúria.
Diagnòstic
[modifica]El diagnòstic en zones endèmiques s'estableix a partir de les dades clíniques:
- Aïllament de l'agent causal.
- Detecció de l'antigen en fluids o teixits.
- Seroconversió per inhibició de l'aglutinació, neutralització o enzimoimmunoassaig en una persona que no té antecedent de vacunació recent. Cal descartar-hi reaccions creuades amb altres flavivirus.
Tractament
[modifica]Com passa amb altres infeccions per Flavivirus, no es coneix cap cura per a la febre groga. És aconsellable l'hospitalització i, a causa del ràpid deteriorament que es produeix en alguns casos, pot ser necessària l'atenció intensiva. Alguns mètodes de tractament agut tenen una eficàcia limitada: la immunització passiva després de l'aparició dels símptomes probablement no té cap efecte; la ribavirina i altres antivirals, així com el tractament amb interferons, són ineficaços en pacients amb febre groga.[19] El tractament simptomàtic inclou la rehidratació i l'alleujament del dolor amb medicaments com el paracetamol. Tanmateix, sovint s'eviten l'aspirina i altres antiinflamatoris no esteroidals (AINE) a causa d'un major risc d'hemorràgia gastrointestinal pels seus efectes anticoagulants.[20]
En els casos greus cal un tractament de suport hospitalari, que inclou el maneig de la insuficiència hepàtica i renal i, segons la situació clínica, pot requerir transfusions i diàlisi.[21]
Pronòstic
[modifica]
Estudis històrics situen la taxa de mortalitat entre 1 de cada 17 (5,8 %) i 1 de cada 3 (33 %).[22] D'altra banda, les notes informatives de l'OMS per la febre groga (actualitzades el 2001) informen que el 15 % dels afectats entren a la «fase tòxica» i que la meitat d'aquests moren passats de 10 a 14 dies mentre que l'altra meitat es recupera.[23]
Profilaxi
[modifica]La profilaxi es pot dur a terme amb diferents mitjans, sovint utilitzats de forma sinèrgica:
- Vacuna: eficaç des dels 10 dies fins als 10 anys després d'administrada. La població susceptible de ser vacunada sol ser la indígena de les zones endèmiques, i la turista cap a aquelles. Desenvolupada a partir de les investigacions del premi Nobel Max Theiler, i per l'investigador cubà Carlos Finlay.
- Mesures d'aïllament dels mosquits: roba protectora, repel·lents, mosquiteres, etc.
- Mesures de desinsectació i programes de control dels mosquits.
Història
[modifica]La febre groga ha tingut un paper rellevant al llarg de la història d'Àfrica, Amèrica i Europa. S'han reportat epidèmies històriques com les de l'Imperi Romà als anys 541 a 549, a l'Havana cubana entre 1762 i 1763, a Filadèlfia el 1793, a Haití el 1802 (fent estralls entre les tropes franceses en plena revolució haitiana[24]) i Norfolk el 1855.
Són de destacar les epidèmies que durant el segle xix se succeïren al llarg de la costa de la península Ibèrica, a localitats com Cadis, Gibraltar i Cartagena. De gran importància històrica i internacional va ser la que l'agost de 1821 va fer estralls a la ciutat de Barcelona. En el context del Trienni Lliberal, les mesures de contenció de l'epidèmia van trigar a implementar-se i finalment es va haver d'aïllar tota la ciutat. L'epidèmia s'havia iniciat a la Barceloneta, probablement arribada dalt dels bucs Gran Turco i Tallaferro de l'Havana. Les famílies que s'ho podien permetre van sortir de la ciutat, així com el govern, que es va refugiar a Esparreguera, mentre l'alcalde Martí de Cabanes i molts consellers lluitaven per contenir l'epidèmia, mantenir l'ordre a la ciutat i socórrer els afectats. Es va establir un campament sanitari als vessants de la muntanya de Montjuïc. L'epidèmia es declarà finalitzada a la ciutat el desembre del mateix any. L'epidèmia va tenir rellevància científica arran de les acalorades i polititzades discussions entre contagionistes, defensors de la teoria del contagi entre persones de la malaltia i del seu origen "exòtic", i els anticontagionistes, convençuts de l'origen local de la malaltia i de l'efecte ineficaç i contraproduent de les mesures d'aïllament i quarantena. A la vegada, tropes del rei francès Lluís XVIII es posicionaven al llarg dels Pirineus amb l'excusa de la protecció sanitària, però en realitat en preparació per acabar amb l'experiència liberal d'Espanya.
L'investigador cubà Carlos Finlay va llegir una conferència a la Real Academia Nacional de Medecina, a l'Havana el 14 d'agost de 1881 sobre la transmissió de la malaltia pels mosquits,[25] i va publicar-ho el 1886, però les seves investigacions foren ignorades fins al 1900.[26]
Referències
[modifica]- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 «Yellow fever Fact sheet N°100». World Health Organization, 01-05-2013. Arxivat de l'original el 19 February 2014. [Consulta: 23 febrer 2014].
- ↑ Scully's Medical Problems in Dentistry (en anglès). Elsevier Health Sciences, 2014, p. 572. ISBN 978-0-7020-5963-6.
- ↑ «Yellow fever» (en anglès). World Health Organization. [Consulta: 30 abril 2022].
- ↑ «Yellow fever - Symptoms and causes» (en anglès). Mayo Clinic. Arxivat de l'original el Apr 24, 2022. [Consulta: 27 abril 2022].
- ↑ Goes de Jesus, Jaqueline; Gräf, Tiago; Giovanetti, Marta; Mares-Guia, Maria Angélica; Xavier, Joilson; Lima Maia, Maricelia; Fonseca, Vagner; Fabri, Allison; dos Santos, Roberto Fonseca «Yellow fever transmission in non-human primates, Bahia, Northeastern Brazil». PLOS Neglected Tropical Diseases, vol. 14, 8, 11-08-2020. DOI: 10.1371/journal.pntd.0008405. PMC: 7418952. PMID: 32780745.
- ↑ Postler, Thomas S.; Beer, Martin; Blitvich, Bradley J.; Bukh, Jens; de Lamballerie, Xavier; Drexler, J. Felix; Imrie, Allison; Kapoor, Amit; Karganova, Galina G. «Renaming of the genus Flavivirus to Orthoflavivirus and extension of binomial species names within the family Flaviviridae» (en anglès). Archives of Virology, vol. 168, 9, 2023. DOI: 10.1007/s00705-023-05835-1. PMID: 37561168.
- ↑ «Mosquito-borne diseases». Current Problems in Pediatric and Adolescent Health Care, vol. 39, 4, 4-2009, p. 97–140. DOI: 10.1016/j.cppeds.2009.01.001. PMID: 19327647.
- ↑ «Frequently Asked Questions About Yellow Fever». CDC, 21-08-2015. Arxivat de l'original el 23 March 2016. [Consulta: 18 març 2016].
- ↑ «Yellow Fever in Africa: Estimating the Burden of Disease and Impact of Mass Vaccination from Outbreak and Serological Data». PLOS Medicine, vol. 11, 5, 2014. e1001638. DOI: 10.1371/journal.pmed.1001638. PMC: 4011853. PMID: 24800812.
- ↑ Barnett, Elizabeth D. «Yellow Fever: Epidemiology and Prevention». Clinical Infectious Diseases, vol. 44, 6, 2007, p. 850–856. DOI: 10.1086/511869. PMID: 17304460.
- ↑ Lataillade, Lucy de Guilhem de; Vazeille, Marie; Obadia, Thomas; Madec, Yoann; Mousson, Laurence; Kamgang, Basile; Chen, Chun-Hong; Failloux, Anna-Bella; Yen, Pei-Shi «Risk of yellow fever virus transmission in the Asia-Pacific region». Nature Communications, vol. 11, 1, 16-11-2020, p. 5801. Bibcode: 2020NatCo..11.5801L. DOI: 10.1038/s41467-020-19625-9. PMC: 7669885. PMID: 33199712.
- ↑ «CDC Yellow Fever». Arxivat de l'original el 2012-12-21. [Consulta: 12 desembre 2012].
- ↑ «Yellow fever: a disease that has yet to be conquered». Annual Review of Entomology, vol. 52, 2007, p. 209–229. DOI: 10.1146/annurev.ento.52.110405.091454. PMID: 16913829.
- 1 2 3 Oldstone, Michael B. A.. «Yellow Fever». A: Viruses, Plagues, and History, 2020, p. 89–122. DOI 10.1093/oso/9780190056780.003.0005. ISBN 978-0-19-005678-0.
- ↑ «History of Yellow Fever in the U.S.» (en anglès). ASM.org. [Consulta: 27 abril 2022].
- ↑ «Flaviviridae: The Viruses and Their Replication». A: Fields Virology. 5th. Philadelphia, PA: Lippincott Williams & Wilkins, 2007, p. 1101. ISBN 978-0-7817-6060-7.
- ↑ West Nile Virus. Foreword by David Heymann. 2nd. New York: Chelsea House, 2009, p. 17 (Deadly Diseases & Epidemics). ISBN 978-1-60413-254-0. «The yellow fever virus was isolated in 1927»
- ↑ «Yellow fever - Fact sheet N°100» (en anglès). World Health Organization, 01-05-2013. [Consulta: 23 febrer 2014].
- ↑ «Treatment of yellow fever». Antiviral Research, vol. 78, 1, 4-2008, p. 116–124. DOI: 10.1016/j.antiviral.2007.10.009. PMID: 18061688.
- ↑ «[Yellow Fever Case Management». OCG BibOp. Médecins Sans Frontières, 01-01-2013. Arxivat de l'[original el 6 May 2021. [Consulta: 6) May 2021]. «NSAIDS need to be avoided because of the risk of gastrointestinal bleeding and the anti-platelet effect (aspirin).»](https://web.archive.org/web/20210506164323/https://bibop.ocg.msf.org/docs/3/L003YEFM03E-E_YellowFeverMFS2013.pdf}})
- ↑ WHO guidelines for clinical management of arboviral diseases: dengue, chikungunya, Zika and yellow fever. Organització Mundial de la Salut. 2025.
- ↑ Mauer HB. «Mosquito control ends fatal plague of Yellow Fever». etext.lib.virginia.edu. Arxivat de l'original el 12 de desembre de 2012. [Consulta: 11 juny 2007]. (periódico no fechado)
- ↑ «WHO Yellow Fever Fact Sheet». [Consulta: 19 setembre 2007].
- ↑ Marr, J.S.; Cathey, J.T. «The 1802 Saint-Domingue yellow fever epidemic and the Louisiana Purchase.» (en anglès). J Public Health Manag Pract, vol. 19, n.1, gener-febrer 2013, p. 77-82.
- ↑ Cirillo, Vincent J. Bullets and Bacilli: The Spanish-American War and Military Medicine (en anglès). Rutgers University Press, 2004, p.114. ISBN 0813533392.
- ↑ Medicine and Healers Through History (en anglès). The Rosen Publishing Group, 2011, p.68.
Bibliografia
[modifica]- The American Plague: The Untold Story of Yellow Fever, the Epidemic that Shaped Our History. New York: The Berkley Publishing Group, 2006. ISBN 978-0-425-21202-8.
- Epidemic Invasions: Yellow Fever and the Limits of Cuban Independence, 1878–1930. Chicago: University of Chicago Press, 2009. ISBN 978-0-226-21811-3.
- «The Mosquito Hypothetically Considered as the Transmitting Agent of Yellow Fever». MEDICC Review, vol. 14, 1, 1-2012, p. 56–59. DOI: 10.37757/MR2012V14.N1.10. PMID: 34503309.
- Yellow Fever Years: An Epidemiology of Nineteenth-Century American Literature and Culture. Frankfurt on Main: Peter Lang, 2016. ISBN 978-3-631-67412-3.
- «'Yellow Jack': Caribbean Fever». History Today, vol. 23, 9, 1974, p. 618–624.
- An American Plague: The True and Terrifying Story of the Yellow Fever Epidemic of 1793. New York: Clarion Books, 2003. ISBN 978-0-395-77608-7.
- Plague Among the Magnolias: The 1878 Yellow Fever Epidemic in Mississippi. University of Alabama Press, 2009. ISBN 978-0-8173-1653-2.
Vegeu també
[modifica]- Arístides Agramonte Simoni; bacteriòleg, patòleg i metge estatunidenc d'origen cubà
- Epidèmia de febre groga de 1821
- Febre groga a Buenos Aires
- Epidèmia de febre groga de Barcelona de 1870
- Globalització i malaltia
- Llista d'epidèmies
Enllaços externs
[modifica]
- «Febre groga». Canal Salut. Generalitat de Catalunya.
- «Fiebre amarilla». OMS. [Consulta: 25 desembre 2015].
- R. López-Vélez, E. Martín Echavarría, J.A. Pérez Molina. «Guía de enfermedades infecciosas importadas» p. 94-97. Ministerio de Sanidad y Consumo, 2008.
