Otto Wagner

Otto Wagner

Biografia
Naixement	(de) Otto Koloman Wagner 13 juliol 1841 Penzing (Àustria)
Mort	11 abril 1918 (76 anys) Viena (Àustria)
Causa de mort	pandèmia de grip de 1918
Sepultura	Otto Wagner's grave (en)
Formació	Acadèmia de Belles Arts de Viena Akademisches Gymnasium
Activitat
Lloc de treball	Viena Budapest
Ocupació	arquitecte, professor universitari, dibuixant projectista, urbanista, artista
Ocupador	Acadèmia de Belles Arts de Viena
Moviment	Modernisme i Secessió de Viena
Alumnes	Coloman Moser, Jože Plečnik, Ernst Lichtblau, Emil Hoppe, Gottlieb Michal, Max Fellerer, Engelbert Mang, Carl Reinhardt, Alfred Chalousch, Heinrich Schopper, Konstantin Peller, Camillo Fritz Discher, Otto Schönthal, Marcel Kammerer i Josef Hoffmann
Obra
Obres destacables Vienna Lines houses by Otto Wagner (en) Villa Wagner II (en) Villa Wagner I Austrian Postal Savings Bank (en)
Família
Fills	Otto Wagner junior
Premis
orde de Francesc Josep  Orde de la Corona de Ferro  Orde de Sant Estanislau  doctor honoris causa per la Universitat Tècnica de Dresden

Otto Wagner (Penzing, 13 de juliol de 1841 - Viena, 11 d'abril de 1918) va ser un arquitecte, urbanista i teòric austríac, una de les figures de la transició entre l'aquitectura historicista del segle XIX i l'arquitectura moderna del segle XX. La seva obra i el seu pensament van infuenciar en el desenvolupament del modernisme vienès i del racionalisme arquitectònic europeu.Ja cap a l'últim decenni del segle xix, comencen a sorgir noves formes renovades relacionades amb l'evolució social i la política de l'Imperi, Benevolo ho exemplifica amb el sorgiment del sufragi universal el qual encara es reduia a l'elecció d'una part dels diputats.

Va ser mestre i amic d'Adolf Loos, Josef Hoffmann i de J. Olbrich. Va defensar als joves artistes de la Sezession, i es va acostar als seus postulats en obres com les estacions de metro de Viena.

Context històric i cultural

Tradició arquitectònica austríaca i la persistència del classicisme

La trajectòria Otto Wagner s'inscriu en el moment en què l'Imperi autrohongarès, un estat plurinacional que reganava a bona part dels territoris centreeuropeus i que tenia Viena com a capital política, administrativa i cultural on l'aristocràcia prevalia i la recent instaurada alta burgesía hi exercien un paper determinant.

En un principi, l'arquitectura austríaca emprava els estils historicistes fins a finals del segle XIX, quan s'introduiren les noves formulacions modernes basades en el racionalisme i la funcionalitat. A Viena s'hi mantenía una ferma predilecció per les propostes neoclassicistes, a diferència d'altres llocs on comencaren a introduir-se moviments de reforma. Per aquest motiu, el classicisme austríac conserva claredat i equilibri, deixant de banda evolucions contra l'acadèmia que sorginaven a altres parts d'Europa més a l'oest tal com comenta Benevolo.

Viena finals del segle XIX: la crisi del classicisme

Cap a l'últim decenni del segle xix, l'arquitectura europea es trobava immersa en una crisi progressiva i profunda del seu sistema de referències. El classicisme acadèmic, que havia estructurat durant dècades l'ensenyament i la pràctica professional, mostrà signes evidents d'esgotament. Començaren a sorgir noves formes renovades relacionades amb l'evolució social i la política de l'Imperi, Benevolo ho exemplifica amb el sorgiment del sufragi universal el qual encara es reduia a l'elecció d'una part dels diputats. El model academicista no podia abordar les transformacions i les noves necessitats socials, tècniques i culturals derivades de la industrialització. El problema no ragué únicament en la persistència dels estils arquitectònics, sinó en la seva progressiva pèrdua de significat operatiu, convertits en un llenguatge formal desvinculat de les necessitats reals de la societat moderna.

Aquest conext és inseparable de la crisi de les institucions acadèmiques. Personatges de l'època com Julien Guadet, a l'École des Beux-Arts de París, defensaven encara la llibertat individual, però ho feien des d'un marc teòric cada vegada més indeterminat, on els fonaments tradicionals de la disciplina perdien solidesa. El resultat d'això, fou una tensió constant entre la llibertat creativa i l'absència de criteris estructuradors, que obria el camí a múltiples respostes divergents.

Al mateix temps, les innovacions tècniques del moment introduïdes amb la nova arquitectura del ferro -introducció de nous materials com el vidre, l'acer o el formigó armat, així com, les infraestructures de transport i comunicació- posaven en qüestió la capacitat del llenguatge clàssic per representar i organitzar la nova realitat de la ciutat urbana. Dita crisi no conduia d'immediat a una ruptura amb l'estil neoclassisita i la tradició, sinó a una fase de transició i experimentació que resultava en múltiples llenguatges, en què el passat continuava configurant-se com el principal terme de comparació.

L'Art Noveau com a resposta a la crisi del llenguatge històric

En aquest context convuls, emergeix l'Art Noveau (Modernisme) que sorgí com un moviment heterogeni, el qual proposava diverses solucions al problema de la renovació del llenguatge arquitectònic. L'Art Noveau no s'ha de concebre com un estil únicament ornamental -sobretot, a Viena on es materialitzat amb la Secessió- és, més aviat, un intent de superar l'eclecticisme historicista mitjançant un la creació d'un estil coherent amb la modernitat.

Diverses regions d'Europa apostaren per una interpretació particular de l'estil en si. A Brussel·les, amb Victor Horta com a major representant, el nou moviment adoptà formes orgàniques i una expressivitat estrucutural lligada al ferro i al vidre. A Glasgow, amb Mackintosh, es desenvolupà una síntesi entre geometría, simbolisme i tradició local. En canvi, a Viena, l'Art Noveau adquirí el nom d'estil de la Secessió Vienesa i es caracteritzà per una progressiva simplificació del llenguatge decoratiu, amb un caràcter més disciplinat i racional, que ha estat interpretat per la historiografia com una anticipació al protoracionalisme. Tanmateix, aquesta voluntat de renovació no implicà una ruptura immediata amb la tradició clàssica. L'arquitectura vienesa de l'Ar

t Noveau mantingué una forta vinculació amb els principis compositius del classicisme, conservant la simetria, la claredat compositiva i la composició tancada, però que començà a desfer-se davant les exigències de l'urbe moderna. Precisament, en aquest marc és quan la Secessió s'articulà, responent amb una combinació entre innovació formal i la persistència estructural i de la tradició.

Otto Wagner dins el context de transició europea

Una de les personalitats que destaca dins del context de l'arquitectura vienesa d'aquest moment és Otto Wagner. Aquest, que s'inicià primerament en la tradició clàssica vienesa arribant a ser una eminència professional, es posicionà en l'Europa de transició com a una figura pont entre l'historicisme, la Secessió Vienesa i el protoracionalisme. Aquests fets originaren canvis molt significatius dins la disciplina arquitectònica tant a nivell intel·lectual com a nivell formal de la mà de figures com Gottfried Semper, amb la seva proposta d'acualització de la Ringstraße.

Estació de Viena

La teoria arquitectònica d'Otto Wagner

Wagner, ja dins de la seva maduresa, aconsegueix el 1894, la posició de professor de l'Acadèmia d'Arts de Viena (Akademie der bildende Künste). I és aquí, on s'observa un canvi en la seva concepció. En el seu discurs inaugural promulga l'obligatorietat d'una renovació radical de l'arquitectura i de la seva cultura, la qual necessàriament s'havia d'adaptar a les noves necessitats de l'època. Otto Wagner, un any després, publica un petit volum amb el nom de Moderne Architektur, basat en la conferència i que amplia la seva tesi en defensa de la modernitat. La frase que resumiria la seva fórmula seria artis sola domina necessitas, que té la voluntat de defensar els criteris de funcionalitat, racionalitat i adequació social. Un dels exemples per tal de justificar aquesta idea de Wagner seria el projecte de la Viena de finals del segle XIX. La Viena del moment, davant dels canvis convulsos, desenvolupà un projecte de representació urbana a través de la reforma de la Ringstrasse (la gran avinguda del nucli antic de Viena) que es volia concebre com aparador del poder polític i cultural de la burgesia liberal. Wagner, en contraposició a la idea de Camillo Sitte que recercava un model urbà basat en la ciutat medieval -irregular i escenpgràfica-, proposà una planta de l'urbe basada en uan retícula regular, capaç d'acollir blocs d'habitatges i edificis administratius. Per tant, la ciutat es configurà d'acord amb concepcions arquitectòniques, d'urbanisme i de representació social, com també, de racionalitat i adequació a les idees de progrés lligades a les noves metròpolis industrial.

Imatge d'una de les entrades de metro dissenyada per Otto Wagner.

Moderne Architektur i el principi de necessitat

La publicació del seu tractat Moderne Architektur (1895) marca un punt d'inflexió en el pensament arquitectònic d'Otto Wagner. En aquest breu text, Wagner defensa la necessitat d'abandonar la imitació acrítica dels estils històrics i proposa una arquitectura fomentada en les exigències reals del seu temps.

Otto Wagner representa de manera paradigmàtica la posició intermèdia de transició, com ho defineix Benevolo, "una ampliació crítica de la tradició". El seu projecte arquitectònic no consisteix en una negació radical del passat, sinó que més aviat buscava en l'ampliació del llenguatge clàssic a partir dels nous valors formals i simbòlics de la modernitat. Aquesta actitud explica que, fins i tot, les obres més innovadores, es mantinguin esquemes compositius simètrics i una clara jerarquia formal.

El rebuig de Wagner a l'historicisme no es dirigeix en contra del classicisme com a tal. L'arquitecte estava en contra del seu ús mecànic i normatiu dins l'ensenyament acadèmic. En aquest sentit, el seu pensament connecta amb el liberalisme arquitectònic defensat per figures com Julien Guadet a França, amb qui comparteix el seu pensament liberalista on la llibertat creativa de l'arquitecte i la necessitat de superar el conformisme estlístics són claus. Aquesta llibertat, però no es tradueix a l'arbitrarietat formal perquè la forma arquitectònica ha d'estar determinada per la funció, els materials i les tècniques constructives modernes, alhora que, respecti les condicions de vida de la societat industrial. El principi racional que s'emet d'aquesta afirmació és el que la historiografia ha definit com a protorracionalisme, una etapa entremig de l'eclecticisme del segle XIX i el racionalisme del Moviment Modern.

Detall de la Majolikahaus

Imatge de la façana de la Österreichische Postsparkasse

En les primeres obres concevudes com a modernes -la Majolikahaus o les estacions del Stadtbahn-, Wagner comença la substitució de la decoració historicista ecléctica per un llenguatge decoratiu lligat al del moviment Jugendstil. La Majolikahaus (1898) exemplifica aquesta síntesi entre superfície ornamental i ordre compositiu clàssic. Tanmateix, no és fins la seva obra icònica la Caixa Postal d'Estalvis de Viena (Österreichische Postsparkasse) on s'observa el protoracionalisme en tot el seu esplendor. L'arquitectura, realitzada en dues fases (1904-1906 i 1910-1912), va ser un dels últims edificis oficials construïts a la Ringstrasse i va significar un trencament substancial amb l'historicisme arquitectònic. En aquesta, Wagner assoleix una expressió clara a través de l'organització oberta del vestíbul -construït en ferro i vidre- i l'ús expressiu dels materials. No obstant això, l'incipient racionalisme amb el que Wagner experimentava continua sense renunciar amb el llenguatge del classicisme, una façana rectilínia organitzada en paral·lel; l'amplia a través de metàfores modernes com els perns visibles de la façana que funcionals i signes de modernitat al mateix temps. Actualment, s'hi troba un museu dedicat a l'obra d'Otto Wagner.

Vestíbul de la Österreichische Postsparkasse

Obres

Església de Steinhof

• 1882 Edifici d'habitatges a la Stadiongasse, Viena.
• 1882- 1884 'Länderbank Austríac, Hohenstaufengasse, Viena.
• 1886 Mansió wagner I, Viena.
• 1887 Edifici d'habitatges a la Universitätsstrasse, Viena.
• 1894 Edifici Zum Anker', Viena.
• 1894-1900 Estacions del metro de Viena.
• 1894-1906 Obres al canal del Danubi: Presa de Nußdorf, Molls al canal del Danubi i 'Edifici de control de la Presa de Kaiserbad.
• 1897-1910 Projecte per a una Acadèmia de Belles Arts, Viena.
• 1898.1899 Edificis d'habitatges a Linke Wienzeile, de Viena, un d'ells l'anomenada Majolikahaus,
• 1900 Projecte per a una Galeria d'Art Modern, Viena.
• 1902 Oficina de telégrafs del periòdic Die Zeit', Destruïda. Viena.
• 1902-1904 Església a Steinhof, Viena.
• 1904-1906 i 1910-1912 Caixa Postal d'Estalvis, Viena.
• 1905 Projecte per a un palau de la Pau, La Haia.
• 1908 Clínica per a malalts de lupus, Viena.
• 1909-1911 Edificis d'habitatges a la Neustifgasse i Döblergasse, Viena.
• 1912 Projecte per a un Museu Municipal de l'Emperador Francesc Josep I, Viena.
• 1912 Mansió Wagner II, Viena.
• 1910-1911, 1913 Hotel Wien Projecte no realitzat, Viena.

Enllaços externs

• Biografía i projectes
• http://www.iespana.es/legislaciones/arquitectos.htm Arxivat 2005-03-12 a Wayback Machine.
• Einige skizzen 1, Wien, 1905.
• Einige skizzen 2, Wien, 1905.
• Einige skizzen 3, Wien, 1905.