Vés al contingut

Democràcia parlamentària

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Parlamentarisme)
Image
Els estats amb sistemes parlamentaris es mostren en roig (monarquies) i taronja (repúbliques)

Un sistema parlamentari, democràcia parlamentària o parlamentarisme, és un sistema d'organització política en què la branca executiva del govern depèn del suport directe o indirecte del parlament, sovint expressat per mitjà d'un vot de confiança. Per tant, no hi existeix una clara separació de poders entre les branques legislativa i executiva ni el sistema de verificació i balança comú del presidencialisme. No obstant això, el sistema parlamentari té més flexibilitat i capacitat de resposta que no pas el presidencialisme.[1][2]

Com a sistema democràtic, en la democràcia parlamentària la sobirania popular està representada per diputats i/o senadors, elegits en eleccions lliures i periòdiques, que exerceixen la seva funció legislativa en el marc d'un parlament.

Intel·lectualment aquest pensament el van formalitzar com a tal diversos filòsofs durant el segle xvi i XVII. Un dels primers fou Jean Bodin (1530-1596)[1] que proposava una monarquia sense limitacions jurídiques (però sí les religioses) a qui tots els súbdits havien de retre obediència (però admetia que aquest sistema podia degenerar en una tirania). El teòric més important per definir l'absolutisme fou l'anglès Thomas Hobbes (1588-1679).[1] Ell considerava que els humans en estat natural són dolents i lluiten entre ells per sobreposar-se els uns damunt dels altres; per això considerava necessari que renunciessin a la seva llibertat en favor d'un ens sobirà omnipotent que vetllés pel benestar general. Finalment l'influent clergue Bossuet (1627-1704)[1] va aportar la teoria de l'origen diví de la monarquia francesa durant l'enfrontament que aquesta mantenia amb el papa de Roma sobre qui devia obediència a qui, teoria que després van reivindicar totes les monarquies (i posteriorment algunes dictadures, admiradores de l'absolutisme). Alguns pensadors sostenien que, com que el rei és escollit per Déu, el monarca ha de tenir en l'exercici de les seves funcions els mateixos límits que la divinitat, és a dir, cap.

En la majoria dels sistemes parlamentaris els càrrecs de cap d'estat i cap de govern són ostentats per dues persones distintes; el cap d'estat té una posició de representació o una funció merament cerimonial, amb poders limitats que pot utilitzar en temps de crisi, els quals (per convenció o per ordre constitucional) només poden utilitzar-se sota el consell i l'aprovació del cap de govern. A altres sistemes parlamentaris especials (anomenats sistemes semipresidencialistes), el president (com a cap d'estat) té més poders i funcions governamentals.

Història

[modifica]

Els primers parlaments es remunten a l'Europa de l'edat mitjana. Hi ha controvèrsia sobre quin fou el primer exemple de parlament, especialment segons com es defineixi el terme. Per exemple, l'Alþingi islandès, format per persones destacades entre els propietaris lliures de terres dels diversos districtes de l'Estat Lliure d'Islàndia, es reuní per primera vegada cap a l'any 930; les seves deliberacions eren orals i no se'n conserva cap registre escrit que permeti establir-ne una data exacta. El primer testimoni escrit d'un parlament, concretament en el sentit d'una assemblea diferenciada del conjunt de la població i convocada en presència d'un rei, data de 1188, quan Alfons IX de Lleó convocà els tres estaments a les Corts de Lleó.[3][4] La Cort General de Catalunya fou el primer parlament d'Europa que obtingué oficialment la potestat d'aprovar legislació, més enllà del costum.[5] Un altre exemple primerenc de govern parlamentari es donà als actuals Països Baixos i Bèlgica durant la revolta neerlandesa (1581), quan els Estats Generals dels Països Baixos assumiren els poders sobirà, legislatiu i executiu que fins aleshores exercia el monarca, Felip II de Castella.[cal citació]

A Anglaterra, Simó de Montfort és recordat com una de les figures que adquiriren rellevància posteriorment per haver convocat dos parlaments cèlebres.[6][7][8] El primer, el 1258, privà el rei de la seva autoritat il·limitada, i el segon, el 1265, inclogué ciutadans comuns de les viles.[9] Més endavant, al segle XVII, el Parlament d'Anglaterra fou pioner en algunes de les idees i els sistemes de la democràcia liberal, que culminaren en la Revolució Gloriosa i l'aprovació del Bill of Rights de 1689.[10][11] Al Regne de la Gran Bretanya, el monarca, en teoria, presidia el gabinet i escollia els ministres. A la pràctica, la incapacitat del rei Jordi I per parlar anglès feu que la responsabilitat de presidir el gabinet recaigués en el ministre principal, literalment el primer ministre, Robert Walpole. La democratització gradual del Parlament, amb l'ampliació del dret de vot, n'incrementà el paper en el control del govern i en la decisió sobre a qui podia encarregar el rei la formació d'un govern. Al segle XIX, la Llei de reforma de 1832 conduí al predomini del Parlament, les decisions del qual determinaven qui era el primer ministre i la composició política del govern.[12][13]

Altres països adoptaren gradualment el que s'acabà anomenant sistema de Westminster de govern,[14] amb un executiu que responia davant la cambra baixa d'un parlament bicameral i que exercia, en nom del cap d'estat, les potestats que corresponien nominalment a aquest; d'aquí l'ús d'expressions com ara «govern de Sa Majestat» en les monarquies constitucionals o «govern de Sa Excel·lència» en les repúbliques parlamentàries.[15] Aquest sistema esdevingué especialment prevalent als antics dominis britànics, molts dels quals tingueren constitucions aprovades pel Parlament britànic, com ara Austràlia, Nova Zelanda, el Canadà, l'Estat Lliure d'Irlanda i la Unió Sud-africana.[16][17][18] Alguns d'aquests parlaments s'allunyaren del model britànic original mitjançant reformes, o bé ja es desenvoluparen inicialment de manera diferent: el Senat d'Austràlia, per exemple, des de la seva creació s'ha assemblat més al Senat dels Estats Units que no pas a la Cambra dels Lords britànica. Alguns d'aquests països, com ara Trinidad i Tobago i Barbados, han trencat els vincles institucionals amb la Gran Bretanya en esdevenir repúbliques amb presidents propis de funcions cerimonials, però han conservat el sistema de Westminster. La idea de la responsabilitat davant el parlament i del govern responsable es difongué amb aquests sistemes.[19]

La democràcia i el parlamentarisme esdevingueren cada vegada més estesos a Europa durant els anys posteriors a la Primera Guerra Mundial. Aquesta expansió fou imposada en part per l'ocupació i, posteriorment, per les lleis que els vencedors democràtics —els Estats Units, la Gran Bretanya i França— imposaren als països derrotats i als estats que els succeïren, especialment la República de Weimar alemanya i la Primera República Austríaca. La urbanització del segle XIX, la Revolució Industrial i la modernitat ja havien fet que les reivindicacions parlamentaristes dels radicals i de l'emergent moviment dels socialdemòcrates fossin cada vegada més difícils d'ignorar. Aquestes forces arribaren a dominar molts estats que transitaren cap al parlamentarisme, especialment la Tercera República Francesa, on el Partit Radical i els seus aliats de centreesquerra dominaren el govern durant diverses dècades. L'ascens del feixisme durant la dècada de 1930 posà fi a la democràcia parlamentària a Itàlia i Alemanya, entre altres països. Després de la Segona Guerra Mundial, les potències de l'Eix derrotades foren ocupades pels Aliats vencedors. Als països ocupats per les democràcies aliades —els Estats Units, el Regne Unit i França— s'implantaren constitucions parlamentàries, que donaren lloc a les constitucions d'Itàlia, Alemanya i el Japó. Les experiències de la guerra als països ocupats on es permeté el retorn dels governs democràtics legítims reforçaren el compromís de la població amb els principis parlamentaris. A Dinamarca s'aprovà una nova constitució el 1953.[20] A Noruega, després de l'alliberament de 1945, hi hagué acord sobre la necessitat de restaurar la democràcia d'acord amb la Constitució de Noruega, però desacords sobre com fer-ho; el Parlament reprengué les sessions el 14 de juny de 1945.[21]

Govern executiu

[modifica]
Image
Commemoració dels 50 anys del Parlament Llatinoamericà

La branca executiva dels sistemes parlamentaris és conformada per un gabinet, encapçalat pel primer ministre, considerat cap de govern. El primer ministre i els ministres del gabinet típicament provenen del parlament i sovint en són membres i alhora ministres. El líder del partit majoritari, o d'un grup de partits en coalició, és elegit o designat com a primer ministre. A Espanya, però, aquest càrrec, a diferència de la majoria dels països que són governats sota un sistema parlamentari, rep el nom de "president del govern". A les comunitats autònomes aquest càrrec pot tenir diversos noms, encara que el més comú n'és "president".

A molts països amb sistemes parlamentaris, el gabinet, un dels membres, o el primer ministre, poden ser remoguts per mitjà d'una moció de censura. Per altra banda, el president, com a cap del poder executiu, pot dissoldre el parlament i realitzar noves eleccions.

Govern legislatiu

[modifica]

Les branques legislatives dels sistemes parlamentaris poden ser producte d'un sistema de vot uninominal majoritari o d'un sistema de representació proporcional. El primer cas és utilitzat principalment als països de la Comunitat Britànica de Nacions, i en poques ocasions és necessari formar un govern de coalició. Per contra, els sistemes de representació proporcional, utilitzats sobretot als països de l'Europa continental, tendeixen a produir coalicions multi-partidistes.

Alguns tipus de sistemes parlamentaris

[modifica]

Un sistema parlamentari en què el cap de l'Estat és un monarca s'anomena monarquia constitucional o monarquia parlamentària.

Un sistema parlamentari al qual el cap de l'Estat és escollit de manera més o menys democràtica, en comptes d'heretat com al cas d'una monarquia, pot ser una república parlamentària. En aquest cas el cap d'Estat sol ser el president i el cap de govern pot ser la mateixa persona (sistema presidencialista) o una altra figura, per exemple un primer ministre.

Avantatges i inconvenients del parlamentarisme

[modifica]

El model parlamentari conviu, però s'oposa al model presidencialista. I és en aquest sentit quan es tracten els avantatges i inconvenients de cadascun de dits sistemes de govern.

  • Es reconeixen com a avantatges del sistema parlamentarista:
  1. Major representació del conjunt social en la mesura que les decisions s'han de consensuar en moltes ocasions entre diverses faccions polítiques representades en el Parlament.
  2. Millor capacitat de resposta enfront d'una crisi de govern en la mesura que pot canviar el poder executiu adoptant la moció de censura.
  3. Major consens de les decisions es considera més la participació i el treball en equip.
  4. Adaptabilitat Es considera àmpliament que els sistemes parlamentaris com el del Regne Unit són més flexibles, cosa que permet un canvi ràpid en la legislació i les polítiques sempre que hi hagi una majoria o coalició estable al parlament, permetent al govern tenir "pocs límits" legals sobre el que es pot fer".
  5. Escrutini i rendició de comptes Sovint s'assenyala que el sistema de fusió del Regne Unit és avantatjós pel que fa a la rendició de comptes. El govern centralitzat permet una major transparència quant a on s'originen les decisions, a més, els ministres del gabinet del Regne Unit estan subjectes a períodes de preguntes setmanals en què s'examinen les seves accions i polítiques
  6. Distribució del poder Un estudi del Banc Mundial del 2001 va trobar que els sistemes parlamentaris estan associats amb menys corrupció.
  1. No Separació de poders entre l'executiu i el legislatiu. Els sistemes parlamentaris a Europa han donat lloc a caps de govern molt poderosos, que és més aviat allò que sovint es critica dels sistemes presidencials.
  2. Excesiva vinculació del poder executiu amb el partit polític majoritari en el Parlament, que pot derivar en partitocràcia.
  3. La seva forma més estable acaba essent el bipartidisme.
  4. Manca de rendició de comptes democràtics Totes les democràcies parlamentàries actuals contemplen l'elecció indirecta o el nomenament del cap de govern. Com a resultat, l'electorat té un poder limitat per destituir o instal·lar la persona o partit que exerceix el poder més gran. Encara que la votació estratègica pot permetre que el partit del primer ministre sigui destituït o apoderat, això pot ser a costa de les preferències dels votants en els molts sistemes parlamentaris que utilitzen el primer a passar al càrrec, o no tenir cap efecte a desallotjar a aquells partits que consistentment en formen part.

El sistema parlamentari en l'actualitat

[modifica]

En el cas del sistema parlamentari, la separació o divisió de poders es troba atenuada, implantant-se un règim de col·laboració entre poders. En aquest cas, les facultats de control estan molt desenvolupades, i els poders de l'Estat es poden afectar mútuament. Fins i tot, i sota determinades circumstàncies, algun dels òrgans de l'Estat pot revocar el mandat d'un altre: Així, per exemple, el poder executiu pot dissoldre el Parlament o aquest pot censurar membres de l'Executiu i obligar-lo a renunciar. Aquestes facultats busquen evitar l'hegemonia d'un òrgan sobre els altres i aconseguir l'equilibri.

El cas de sistema de govern a què fem esment es dona en règims parlamentaris o amb tendència parlamentària, els quals inclouen trets que també podem trobar en els anomenats règims de naturalesa mixta, com el cas del semipresidencialisme francès.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Olivetti, Marco «Les tècniques del parlamentarisme racionalitzat en la Constitució de Tunísia de 2014». Revista Catalana de Dret Públic, 17-06-2015, p. 75–88. ISSN: 1885-8252.
  2. ↑ Ezkurdia, Zelai Nikolas «La apertura del Parlamento: una vía de (re)conexión con la soberanía popular» (en castellà). Clivatge. Estudis i tesitimonis del conflicte i el canvi social, 10, 26-10-2022. e–40214. DOI: 10.1344/CLIVATGE2022.10.9. ISSN: 2014-6590.
  3. ↑ «The Decreta of León of 1188 – The oldest documentary manifestation of the European parliamentary system». UNESCO Memory of the World Programme. [Consulta: 15 agost 2025].
  4. ↑ Keane, John. The Life and Death of Democracy. Londres: Simon & Schuster, 2009, p. 169–176. ISBN 978-0-7432-3192-3.
  5. ↑ Sánchez, Isabel. La Diputació del General de Catalunya (1413-1479). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2004, p. 92. ISBN 9788472837508.
  6. ↑ Jobson, Adrian. The First English Revolution: Simon de Montfort, Henry III and the Barons' War. Bloomsbury, 2012, p. 173–4. ISBN 978-1-84725-226-5 [Consulta: 6 juny 2020].
  7. ↑ «Simon de Montfort: The turning point for democracy that gets overlooked». BBC, 19-01-2015. Arxivat de l'original el 19 gener 2015 [Consulta: 19 gener 2015].
  8. ↑ «The January Parliament and how it defined Britain». The Telegraph, 20-01-2015. Arxivat de l'original el 23 gener 2015 [Consulta: 28 gener 2015].
  9. ↑ Norgate, Kate. «Montfort, Simon of (1208?-1265)». A: Sidney Lee (ed.). Dictionary of National Biography. 38. Londres: Smith, Elder & Co., 1894.
  10. ↑ Jeffrey Kopstein; Mark Lichbach; Stephen E. Hanson (eds.). Comparative Politics: Interests, Identities, and Institutions in a Changing Global Order. 4a, revisada. Cambridge University Press, 2014, p. 37–9. ISBN 978-1139991384 [Consulta: 6 juny 2020]. «La Gran Bretanya fou pionera del sistema de democràcia liberal que actualment s'ha estès, d'una forma o altra, a la majoria dels països del món»
  11. ↑ «Constitutionalism: America & Beyond». Bureau of International Information Programs (IIP), U.S. Department of State. Arxivat de l'original el 24 octubre 2014. [Consulta: 30 octubre 2014]. «La primera victòria del liberalisme, i potser la més gran, s'assolí a Anglaterra. La classe mercantil emergent que havia donat suport a la monarquia Tudor al segle XVI encapçalà la lluita revolucionària al segle XVII i aconseguí establir la supremacia del Parlament i, finalment, de la Cambra dels Comuns. El tret distintiu del constitucionalisme modern que en sorgí no fou la insistència en la idea que el rei està subjecte a la llei, tot i que aquest concepte és un atribut essencial de qualsevol constitucionalisme. Aquesta noció ja estava ben establerta a l'edat mitjana. El que el distingia era l'establiment de mitjans eficaços de control polític que permetessin fer complir l'estat de dret. El constitucionalisme modern nasqué de l'exigència política que el govern representatiu depengués del consentiment dels ciutadans súbdits... Tanmateix, com es pot veure en les disposicions del Bill of Rights de 1689, la Revolució Anglesa no es dugué a terme només per protegir els drets de propietat en sentit estricte, sinó per establir aquelles llibertats que els liberals consideraven essencials per a la dignitat humana i el valor moral. Els «drets de l'home» enumerats al Bill of Rights anglès s'anaren proclamant més enllà de les fronteres d'Anglaterra, especialment a la Declaració d'Independència dels Estats Units de 1776 i a la Declaració dels Drets de l'Home francesa de 1789.»
  12. ↑ Blick, Andrew; Jones, George. «The Institution of Prime Minister». History of Government Blog. Government of the United Kingdom, 01-01-2012 (arxiu).
  13. ↑ Carter, Byrum E. «The Historical Development of the Office of Prime Minister». A: Office of the Prime Minister. Princeton University Press, 2015 [1a. ed. 1955]. ISBN 9781400878260 [Consulta: 6 juny 2020].
  14. ↑ «How the Westminster Parliamentary System was exported around the World». University of Cambridge, 02-12-2013. [Consulta: 16 desembre 2013].
  15. ↑ Seidle, F. Leslie; Docherty, David C. Reforming parliamentary democracy. McGill-Queen's University Press, 2003, p. 3. ISBN 9780773525085.
  16. ↑ Julian Go. «A Globalizing Constitutionalism?, Views from the Postcolony, 1945–2000». A: Saïd Amir Arjomand (ed.). Constitutionalism and political reconstruction. Brill, 2007, p. 92–94. ISBN 978-9004151741.
  17. ↑ Johnston, Douglas M.; Reisman, W. Michael. The Historical Foundations of World Order. Leiden: Martinus Nijhoff Publishers, 2008, p. 571. ISBN 978-9047423935.
  18. ↑ Fieldhouse, David; Madden, Frederick. Settler Self-Government, 1840–1900: The Development of Representative and Responsible Government. 1a. Nova York: Greenwood Press, 1990, p. xxi. ISBN 978-0-313-27326-1.
  19. ↑ Patapan, Haig; Wanna, John; Weller, Patrick Moray. Westminster Legacies: Democracy and Responsible Government in Asia and the Pacific (en anglès). UNSW Press, 2005. ISBN 978-0-86840-848-4.
  20. ↑ «Grundloven» (en danès). Statsministeriet. [Consulta: 9 octubre 2026].
  21. ↑ «Democracy back in action: the first sitting of the Storting after liberation» (en anglès). Stortinget, 07-05-2025. [Consulta: 9 octubre 2026].

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Democràcia_parlamentària&oldid=38929532»