Piztia

Piztia

Tipus	criatura mitològica monstre
Origen	Domaikia
Context
Mitologia	mitologia basca
Dades
Pseudònim	La Pistia
Gènere	femení

La Piztia ('bèstia, fera, feristela' en basc), anomenada en castellà La Pistia, és una bèstia salvatge llegendària que vaga pels boscos dels voltants de Domaikia, a Zuia (Àlaba). Es diu que viu en una cova a la penya Iruratxi, al mont Carrascal, i que fa desaparèixer nens i bestiar. No és perillosa de dia, però de nit es diu que devora tot el que troba.

Malgrat les nombroses contalles locals sobre el monstre, no és clara la seva naturalesa. S'ha especulat que podria tractar-se d'un animal salvatge real (un ós, per exemple) que hauria donat lloc a la llegenda, però també que podria ser una variant local del mite del Tartalo o Anxo.

Tampoc no se sap del cert l'època en què es va originar el mite, però sí que al segle xviii era ja ben conegut i semblava preocupar molt els habitants de la zona. En aquells temps, al Santuari de la Mare de Déu d'Oro hi havia la tradició que, cada any, un poble de la vall de Zuia s'encarregués d'oficiar-hi la missa i recitar-hi cançons especialment compostes per a l'ocasió. Quan li va tocar a Domaikia, les seves rogatives a la Mare de Déu es van centrar a demanar la fi del malson de la Pistia. És d'aquella ocasió que data el «Cant de la Pistia» que ha arribat als nostres dies.

El cant de la Pistia

«	(castellà)  Soberana Virgen de Oro, líbranos de todo mal, te lo pedimos a coro, de la Pistia del Carrascal (bis). En la villa de Domaikia ya se van a pacentar los alegres pastorcillos que el ganado han de cuidar (bis). Pero negros nubarrones amenazan tempestad que la bestia más horrible se oculta entre el encinar (bis). Los abuelos de Domaikia, en las noches de nevar, cuentan horribles leyendas alrededor del hogar (bis). Y los pobres nietecitos ya se han echado a temblar es tanto el miedo que tienen no quieren irse a acostar (bis). Porque en la negra noche se oyen los lobos aullar y balidos lastimeros desde Zaldu al Carrascal (bis). En la peña de Iruratxi se oye al viento rebramar y desde Oro a Jugatxi a las madres suspirar (bis). Porque en la cueva de Goba, de un potrillo al relinchar, que unos pobres corderillos acaba de devorar (bis).	(català)  Sobirana Mare de Déu d'Oro, lliura'ns de tot mal, t'ho demanem tots ensems, de la Pistia del Carrascal (bis). A la vila de Domaikia ja se'n van a péixer els alegres pastorets que del bestiar han de tenir cura (bis). Però nuvolades negres amenacen tempesta que la bèstia més horrible s'amaga entre l'alzinar (bis). Els avis de Domaikia, a les nits de nevada, conten horribles llegendes al voltant de la llar (bis). I els pobres néts ja s'han posat a tremolar és tanta la por que tenen que no se'n volen anar a gitar (bis). Perquè en la negra nit se senten els llops udolar i bels planyívols des de Zaldu al Carrascal (bis). A la penya d'Iruratxi se sent el vent bramar i des d'Oro a Jugatxi les mares sospirar (bis). Perquè a la cova de Goba, d'un poltre en renillar, que uns pobres xaiets acaba de devorar (bis).	»
— Versió popular castellana (segle xviii).

Vegeu també

• Gizotso
• Mirokutana
• Bèstia de Gavaldà