Anna Solà era taquimecanògrafa
i tenia 18 anys quan va entrar a treballar d’auxiliar a la Delegació d’Economia
i Transports de la Generalitat a Manresa. Militant del jove Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), durant la guerra, participa en manifestacions,
mítings, programes de ràdio i escriu articles a la premsa de la ciutat. Acabada
la guerra, és empresonada, jutjada en consell de guerra i condemnada. Viu una
història d’amor des de la Presó de Les Corts de Barcelona amb un pres republicà
amb qui es casaria en recobrar la llibertat. L’Anna va ser una jove de la República,
va viure l’assoliment del vot per a les dones i les expectatives que s’obrien
per a elles. La guerra li va estroncar la vida.
Va néixer a Manresa l’1 de novembre de 1918. El pare, Josep Solà Franquesa, havia nascut a Artés i era fuster. La mare, Francesca Sardans Vinyas, era de Santpedor i s’ocupava de les feines de casa. La seva germana, quinze anys més gran que ella, es deia Maria i feia de sastressa.
AL SERVEI DEL GOVERN DE LA GENERALITAT
El 15 de juliol de 1937 va entrar a treballar d’auxiliar a la Delegació
d’Economia i Transports de la Generalitat, a Manresa. Era organitzada i
treballadora i a mesura que els homes anaven marxant cap al front li proposaven
assumir noves responsabilitats. Anava sovint a Barcelona, en qualitat de
secretària, i prenia notes taquigràfiques de reunions importants del Govern.
També organitzava les ajudes als hospitals i facilitava transports i
ambulàncies per a emergències.
Els delegats que va tenir fins a acabar la guerra van ser: Josep Rucosa i Vila, amb qui va conservar l’amistat fins que va morir, Gerónimo Sáez Martínez, Pedro Romero i Juan Dueso i Fernando. El conseller en cap a Barcelona era Joan Comorera.
ACTIVITAT POLÍTICA
Poc temps després d’entrar a treballar a la Delegació d’Economia
i Transports es fa militant activa del PSUC. Participa en mítings a Manresa i a
la comarca (Callús, el Pont de Vilomara...), encapçala manifestacions, parla en
programes de ràdio i escriu a la premsa. També col·labora amb el Socors Roig Internacional.
La majoria d’articles que hem trobat, els escriu en nom de la Unió de Dones de Catalunya, que agrupava dones de diferents partits i col·lectius. Estava molt vinculada a aquest moviment més ampli i es relacionava amb líders com Dolors Piera, Enriqueta Gallinat o Teresa Pàmies.
L'article que va publicar el 18 d'abril al diari El Dia, va ser una de les proves més contundents en la seva condemna. Feia una crida a totes les manresanes antifeixistes, fossin o no d’algun partit o sindicat, a treballar conjuntament per ajudar materialment i moralment els combatents.
Altres articles que va publicar a la premsa local l'any 1938 els reproduïm aquí.
Títols dels articles:
Com commemorem el VII aniversari de la República les dones antifeixistes de Manresa.
Dones manresanes: totes en peu de guerra.
La Unió de Dones de Catalunya crida a totes les dones manresanes.
Una tasca meritòria
"Unió de Dones de Catalunya" es corresposta per totes les dones treballadores.
L'obra de "La Unió de Dones de Catalunya", a Manresa, ha d'ésser superada.
Llibres! Molts llibres...!
Cal anar ràpidament a la construcció de refugis.
L'activitat de Unió de Dones de Catalunya a Manresa.
L'Assemblea de la Unió de Dones de Catalunya.
"Aurora Roja" a Montserrat i a Manresa.
La dona ha d'actuar amb fermesa, sense que això signifiqui la pèrdua de la seva feminitat.
Unió de Dones de Catalunya lluita i treballa activament perquè avorreix i detesta la guerra.
FINAL DE LA GUERRA. LA DENÚNCIA I LA DETENCIÓ
El 23 de gener, el dia abans que entrin les tropes franquistes a Manresa, marxa cap a Vic, on viu amb un oncle. El 5 d’abril torna a la ciutat. És detinguda i el 10 d’abril ja ingressa a la presó de Manresa.
L’Anna va saber, confidencialment, en vida, qui l’havia
denunciat en tornar a Manresa: la propietària del pis de lloguer on vivia amb
els seus pares.
En el moment de la detenció també van escorcollar el pis i
van requisar el que van voler: objectes personals, llibres, la ràdio... i, el
que li va doldre més, el piano. Van argumentar que ella l’havia confiscat abans
a una família benestant. Van presentar factures: podien demostrar que ella
estudiava piano des de petita, però res va servir per desfer la mentida. No el
va recuperar mai.
La detenció de l’Anna va afegir greus problemes a la
família: el pare va ser expulsat de la feia que tenia a la secció d’arbitris de
l’Ajuntament i la propietària del pis els va fer fora per rojos. La postguerra en aquestes condicions encara va ser més
traumàtica: misèria, gana i marginació. La seva germana va anar a treballar a
la fàbrica per mantenir la família.
EMPRESONAMENT I
CONSELL DE GUERRA
El 29 de maig és sotmesa a un consell de guerra a Barcelona juntament amb setze persones més, entre elles la també manresana Assumpció Solà Casas, d’ideologia llibertària.
El 29 de maig és sotmesa a un consell de guerra a Barcelona juntament amb setze persones més, entre elles la també manresana Assumpció Solà Casas, d’ideologia llibertària.
Acusada de “rebelión militar” i de “propagandista
roja”, el fiscal demana per a ella la pena de mort i el defensor, la "pena immediatament inferior a la pena
de mort". És condemnada a vint anys i un dia, pena commutada més
endavant per sis anys. Compleix la condemna a la Presó de Dones de Les Corts de Barcelona . En sortirà en
llibertat provisional el 5 de juliol de 1941, havent complert dos
anys, cinc mesos i vint-i-set dies.
A LA PRESÓ DE LES
CORTS
Quan l’Anna va abandonar la sala d’audiències, en acabar l’acte del consell de guerra, no sabia que li commutarien la pena de mort. Va passar quinze dies pensant que qualsevol nit seria ella l’escollida per ser afusellada. Algunes guardianes-monges eren molt sàdiques. Les despertaven de males maneres a les tres de la matinada i les feien formar. Amb la llista a la mà es paraven uns segons davant de cada presa, la miraven i al final, quan aquella pobra dona estava morta de por, li deien: “hoy, tú no!”. I tot seguit cridaven el nom d’una altra dona davant la qual havien passat de llarg, sense ni tan sols mirar-la.
Quan l’Anna va abandonar la sala d’audiències, en acabar l’acte del consell de guerra, no sabia que li commutarien la pena de mort. Va passar quinze dies pensant que qualsevol nit seria ella l’escollida per ser afusellada. Algunes guardianes-monges eren molt sàdiques. Les despertaven de males maneres a les tres de la matinada i les feien formar. Amb la llista a la mà es paraven uns segons davant de cada presa, la miraven i al final, quan aquella pobra dona estava morta de por, li deien: “hoy, tú no!”. I tot seguit cridaven el nom d’una altra dona davant la qual havien passat de llarg, sense ni tan sols mirar-la.
També era idea d’algunes monges barrejar preses polítiques
jovenetes amb prostitutes i delinqüents comunes. Les increpaven dient-los que
eren més dignes les assassines que elles.
Una vegada es va posar malalta, a quaranta de febre, amb
angines. En comptes de portar-la a la infermeria, la monja la feia sortir cada
dia al pati. Era ple hivern, hi havia bassals d’aigua i feia un vent que
tallava l’alè. Sort que les companyes li deixaven les seves mantes, sort de la
solidaritat.
A la presó hi havia molta tuberculosi i tot tipus de
malalties infeccioses i no es prenia cap precaució higiènica. Ni tan sols
tenien tovalloles per quan els venia la menstruació.
Les preses cuidaven un hort i es cuidaven d’engreixar
animals a les ordres de les monges, però l’aliment era escàs per a elles.
De les seves companyes era la que tenia una condemna més
greu: algunes estaven empresonades per ser llibertàries, altres simplement per
ser naturistes, vegetarianes i practicar el nudisme.
Els darrers mesos no van ser tan durs perquè, per redimir pena, la van fer treballar a l’oficina de la presó. Don Angel, el director, i Doña Magdalena, l’oficiala, la tractaven bé. Ell li deia: “Rubita, no entiendo por qué te han traído aquí”.
Els darrers mesos no van ser tan durs perquè, per redimir pena, la van fer treballar a l’oficina de la presó. Don Angel, el director, i Doña Magdalena, l’oficiala, la tractaven bé. Ell li deia: “Rubita, no entiendo por qué te han traído aquí”.
L’Anna va tenir sort d’un advocat manresà, Lluís Alegre, que
coneixia el seu pare. Va fer tot el que va poder, primer perquè li commutessin
la pena de mort i després per aconseguir els avals necessaris per sortir de la
presó en llibertat condicional, l’any 1941. Van poder evitar el desterrament a
250 km de Manresa, que li demanaven en un primer moment, i es va quedar un
temps a viure a Barcelona, a casa d’uns coneguts.
Retrat a llapis que li va fer una companya de la presó.
Dedicatòries:
Recuerdo de las Corts. T. Bargués. 10/09/1939
I ella el dedica A mis queridos padres y hermana como triste recuerdo de mi reclusión. Anita. 15/09/1939
I ella el dedica A mis queridos padres y hermana como triste recuerdo de mi reclusión. Anita. 15/09/1939
Foto de la Presó de Dones de Les Corts de Barcelona que li van enviar les companyes quan ella ja estava en llibertat condicional.
HISTORIA D’AMOR DES DE LA PRESÓ
El caliu de les cartes ajudava a viure en aquell infern. Companyes de l’Anna s’escrivien amb nois també presos i, a través d’aquests, va començar a cartejar-se amb Josep Batalla pres a la Model. Es van enamorar i el 1946, quan ell va sortir de la presó, es van casar i van tenir una filla.
El Josep era un ex-tinent republicà que va ser presoner dels
camps de concentració d'Argelers (França) i d'Orduña, i posteriorment fou
condemnat a 30 anys, set dels quals els va passar a la Model de Barcelona.
Havia nascut el 8 de gener de 1915 a Vallmoll, municipi de
l’Alt Camp. Era fill d’una família que tenia moltes terres. Simpatitzant d’ERC,
li va tocar fer el servei militar en començar la guerra. Amb la idea
d’alliberar-se d’anar al front, com que tenia estudis, va demanar per ingressar
a l’escola militar i estudiar per oficial. Ell pensava que la guerra duraria
quatre dies, però s’anava allargant, va arribar la seva graduació de tinent i
encara va ser pitjor. Era de Transmissions i va haver d’anar a la guerra a comandar
soldats. Va estar a Jaen, a Barcelona, a la batalla del Segre...
En acabar la guerra i passar cap a França, va estar a punt
de morir de gana i de fred. Desesperat amb les condicions del camp d’Argelers i
els maltractaments que rebien dels gendarmes, va demanar per tornar. El van
repatriar a Sant Sebastià i el van tancar al camp de concentració d’Orduña, on
va estar poc temps.
A Vallmoll el donaven per mort. En tornar, un familiar, que
s’havia fet il·lusions d’heretar les terres de la família, el va denunciar. Li
van caure trenta anys de presó per “rebelión
militar” i per ser “un cabecilla rojo
con mando”, dels quals en va complir set.
LA SORTIDA DE LA
PRESÓ
L’adaptació, fins i tot física, va ser difícil. L’Anna va sortir de la presó molt prima. L’obligaven a menjar per recuperar-se, però el cos no hi estava acostumat i no digeria bé els aliments. També patia taquicàrdies a causa dels controls policials freqüents.
L’adaptació, fins i tot física, va ser difícil. L’Anna va sortir de la presó molt prima. L’obligaven a menjar per recuperar-se, però el cos no hi estava acostumat i no digeria bé els aliments. També patia taquicàrdies a causa dels controls policials freqüents.
La tornada a Manresa, al cap d’uns mesos, també va ser dura.
Durant molts anys es va haver de presentar a la policia per a controls
rutinaris, i va haver de suportar tot tipus de comentaris vexatoris. Puta roja era el qualificatiu freqüent
amb què la policia i els falangistes es podien dirigir a ella i a les dones que
estaven en llibertat vigilada. El menyspreu del policia Gual, cap de la guàrdia
urbana dels anys més foscos de la postguerra, la va acompanyar tota la vida.
Sense cap expectativa de futur, sort en tenia de les cartes
del Josep, malgrat la condemna de trenta anys que complia.
L’Anna era una dona culta i brillant, de caràcter fort, que
no es va poder tornar a incorporar al món del treball de forma regular. Mai més
va trobar feina de mecanògrafa. En veure
que tenia antecedents penals, ningú li volia fer un contracte de treball. De
manera temporal va ajudar alguna botiga a portar la comptabilitat, va anar a
cosir, a fer jerseis..., però cap possibilitat de realització professional.
L’Anna i el Josep van tenir antecedents penals durant més de
25 anys, ni passaport per anar a Andorra els volien fer.
Quan el PSUC es va tornar a refer, l’Anna estava tan
desenganyada que no hi va tornar: ni tan sols les noves generacions van saber
mai de la seva existència.
Però l'Anna i el Josep van ser valents i van tirar endavant;
de portes endins no van deixar de parlar del que els havia passat. El seu
cercle de relacions, segons recorda la seva filla, van ser els companys de
presó de qualsevol ideologia, perquè els altres els van girar l'esquena. El
Josep va morir el 27 de desembre de 1985 i l'Anna el 21 de gener
de 2004. Tots dos a Torredembarra, on van viure els darrers anys de la seva vida.
L'Anna i el Josep el dia del seu casament.
L'Anna l'any 1993. Tenia 75 anys.
AMISTATS NASCUDES DE LA SOLIDARITAT
L’Anna va mantenir tota la vida amistats fetes en temps de guerra i d’altres fetes dintre la presó.
Salud Rodríguez (a la dreta de la foto) era una mestra madrilenya que estava al càrrec d’una colònia de nens madrilenys refugiats a Avinyó. Un dia que la Salud va venir a Manresa a fer gestions, passava per la carretera de Vic quan va sonar l’alarma d’un bombardeig. L’Anna anava a treballar i també passava per allà. Les dues es van refugiar en el mateix portal. Allà es van conèixer. Després de l’ensurt, la Salud es va posar a plorar i va explicar a l’Anna que no sabia com podria tornar a Avinyó aquell mateix dia. Aquella nit la va passar a Manresa, a casa de l’Anna.
Els va
explicar les terribles condicions de vida de Madrid, que li havien mort el
promès al front i que la mare havia mort en un bombardeig. L’endemà, l’Anna,
des de la seva feina al Departament de Transports, va buscar una solució perquè
la Salud pogués tornar amb els nens de la colònia.
En acabar la
guerra, la Salud va tornar a Madrid. No la van empresonar, però no va poder
tornar a exercir de mestra –“una roja no
podia educar a los futuros españoles”.
Finalment va
entrar a treballar a Renfe, on treballaven el seu pare i el seu germà. Amb
l’Anna van mantenir correspondència tota la vida. Al cap de 27 anys, l’Anna,
amb la seva família, va viatjar a Madrid i es van retrobar. Va ser emocionant.
Va morir als 80 anys.
La majoria de les companyes de presó de l’Anna eren d’ideologia llibertària.
Ella no combregava amb algunes de les seves idees, però en aquelles
circumstàncies totes estaven en el mateix bàndol i el que comptava eren les
relacions personals.
Roser Amorós (a l'esquerra de la foto) era una dona de Cal Pujolet de Sant Vicenç de Castellet, més gran que l’Anna,
que també era a la presó de les Corts per roja.
Es va compadir de la seva joventut i la cuidava i protegia com una filla.
Sempre més van ser amigues. L’Anna va voler que fes de padrina de la seva
filla.
L’amistat amb
Rosita Espinalt, afiliada a les
joventuts llibertàries, també va durar tota la vida. Ella també treballava a la
Generalitat, al Departament de Finances.
... I també va crear lligams amb Assumpció Solà i amb Lluïsa Xandri, a qui van desterrar a Logroño.
I els
companys de presó del Josep, el seu marit: Eusebi
Brunet, de Sallent; Agustí Mura,
d’Esparraguera; Eduard Inurrigarro,
de Barcelona; Albert Rovira, de
Creixell...
Durant els anys més foscos del franquisme aquest va ser el
cercle d’amistats de l’Anna, el Josep i l’Anna Maria, la seva filla.
LA MEMÒRIA CONTRA
L’OBLIT
l’Anna sempre deia que algun dia es trencaria el silenci i es parlaria de tot el que va passar. Ella no ho ha pogut veure, però la seva història, una entre moltes, serveix ara per entendre tot el que va passar als homes i dones que treballaven pels ideals de la República. I, sobretot, per entendre la història oblidada de les dones que van ser empresonades per la seva tasca i valentia durant la guerra.
l’Anna sempre deia que algun dia es trencaria el silenci i es parlaria de tot el que va passar. Ella no ho ha pogut veure, però la seva història, una entre moltes, serveix ara per entendre tot el que va passar als homes i dones que treballaven pels ideals de la República. I, sobretot, per entendre la història oblidada de les dones que van ser empresonades per la seva tasca i valentia durant la guerra.
La seva filla, Anna Maria Batalla, a qui hem d’agrair l’ajut
en aquesta biografia, participa activament en la difusió de la memòria,
sobretot des de la plataforma pel futur monument a les preses de les Corts. Aquest projecte,
iniciat el 2012 a partir de la proposta de Núria Ricart Ulldemolins, professora
de la Facultat de Belles Arts, és la continuïtat de la tasca que durant anys ha
portat a terme Fernando Hernández recuperant la història de la Presó de les Corts.
Conxita Parcerisas Estruch
(biografia publicada l'any 2009 i revisada l'any 2016)
Arxius consultats:
Govern Militar: Tribunal Militar Territorial Tercer. Barcelona: sumari judicial
Arxiu Comarcal del Bages: Fitxa llibertat condicional i premsa (Diaris UGT i El Dia)
Fotos:
Arxiu familiar d'Anna M. Batalla
Arxiu Comarcal del Bages: Fitxa llibertat condicional i premsa (Diaris UGT i El Dia)
Fotos:
Arxiu familiar d'Anna M. Batalla
Més informació a www.memoria.cat:
Anna Solà Sardans (1918-2004). El compromís d'una jove d'esquerres. (2020)
Entrevista a Anna Maria Batalla i Solà. Publicada al web: La repressió franquista a Manresa en la veu de les seves víctimes.
.jpg)
