Manresanes que han fet història: Locutora de ràdio

Foto: Institut Català de les Dones

Actriu i locutora de ràdio, va ser una de les primeres dones que va recuperar el català en el teatre i en la ràdio. Va néixer a Manresa el 10 d'octubre de 1922. El pare, Pedro Almendros Mateo, era un paleta que havia nascut a Villatoya (Albacete), i la mare, Carme Carcasona, una manresana que feia de teixidora.

Als tretze anys, en esclatar la guerra, va voler anar a treballar i va trobar feina en una fàbrica de sabates. Alhora, seguia els estudis de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis, i a l'estiu, a l'institut. En aquesta època va començar a fer teatre a l'Elenc Juvenil Primavera, de l'Ateneu Manresà.

El 1940 ja s’inicià com a locutora a Radio Club Manresa i simultàniament debutà com a primera actriu al Teatre Apolo de Manresa. El 1948, amb l'actor Domènec Ferrer, també manresà, crea la Companyia Almendros-Ferrer, un grup de teatre estable i professional, format a base d'actors amateurs.

L’any 1952 va actuar al Teatre Romea de Barcelona amb L’amor viu a dispesa, de Josep Maria de Sagarra, amb Maria Vila i Emília Baró, i l’any següent ja formava part de la companyia estable del teatre. Anys més tard, va crear una companyia pròpia que es dedicava al repertori tradicional català. Participà en la sèrie televisiva Doctor Caparrós, de Joan Capri, que va emetre TVE de Catalunya i més endavant TV3.

Pel que fa a la ràdio, des de 1954 fou locutora de Radio Nacional de España a Catalunya. Hi va fer ràdio-teatre, programes com Fantasía, amb Maruja Fernández. Però el que la va fer famosa internacionalment va ser España para los españoles, un programa adreçat a l’emigració europea que es va emetre del 1964 al 1972. Participà en les primeres emissions de programes radiofònics en català: Paraula i pensament, La veu de la sardana i Novel·la. El 1977 s'incorporà a Ràdio 4, on va fer el programa Temps obert. Els darrers anys va col·laborar amb Ràdio Salut.

El 1967 rep el premi Ondas com a millor locutora. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Interpretación. El 1977 es presentà a les eleccions generals espanyoles en les llistes del Pacte Democràtic per Catalunya.

Mor el 15 de desembre de 1995 a Barcelona, ciutat que l’ha immortalitzada amb els jardins Maria Matilde Almendros i també al carrer de la Ràdio, on és l’única dona dels dotze radiofonistes que s’hi homenatgen i que van ser triats per votació popular.

A Manresa es va inaugurar, el 16 de gener de 1999, la plaça que duu el seu nom, a la cruïlla dels carrers de Sant Joan d'en Coll i Arquitecte Gaudí. Però aquesta manresana tan popular i coneguda es mereixia més aviat una avinguda, o un carrer més significatiu.

Fotos: Manresanes que han fet història

Lluïsa Font
Conxita Parcerisas
(biografia publicada l'any 2009 i revisada el 2013)

Més informació
Revista El Pou de la Gallina, Setembre 1993 .
Maria Matilde Almendros. Wikipedia
100 anys del naixement de Maria Matilde Almendros i Carcasona (2022)

La Montserrat Calafell va ser una de les primeres locutores de ràdio de Manresa, juntament amb Maria Matilde Almendros i Rosita Golet. Va fer radioteatre i va formar part del grup de teatre dels Carlins i de l’Apolo. També va ser telefonista als anys 50. De joveneta visqué de prop les conseqüències de la guerra civil.

Vaig néixer el 18 d’octubre de 1924 a Manresa. M’agrada dir que sóc del carrer Tahones. El pare era manresà i va treballar tota la vida a la ferreteria Sol Germans. La mare era aragonesa, va néixer a Hurrea de Gaen. Tinc una germana més gran que jo, la Lola, que ha fet de mestra tota la vida.

Una adolescència marcada per la guerra

La guerra la vaig viure com una aventura. Quan va començar jo tenia 12 anys. Recordo que vam anar a viure a Rocafort a una casa que hi teníem. Criàvem porcs. Quan van entrar els nacionals el pare es veia trist i abatut, però va fer preparar una gran olla de caldo per rebre’ls. Jo li vaig preguntar: “Han guanyat, els dolents, oi?”.

Al cap d’un any d’acabada la guerra van detenir el pare. Li van fer un consell de guerra a l’Institut. Hi vaig anar, va ser molt violent i absurd. El van condemnar a sis anys i un dia. Havia estat de l’Associació de Dependents i concejal suplent de l’Ajuntament de Manresa. Un cop a la setmana anàvem a la presó Model a veure’l a través de les reixes. Al tren es trobaven totes les dones amb el cistells del menjar que els hi portaven.

Jo no tinc cap rancúnia per ningú, penso que en una guerra tot depèn del lloc on et toca quedar-te. No tot és blanc o negre. Encara guardo una medalla de plata que les monges de Sant Francesc li van regalar al pare perquè les vam tenir amagades a casa 10 o 12 dies. Era d’esquerres, però va ajudar gent de dretes quan ho van necessitar.

Durant la guerra vaig fer tercer de batxillerat, però el nou govern va decidir que els estudis fets en època dels rojos no valien i vaig haver de repetir. Amb tres cursos de batxillerat només podia estudiar per bibliotecària o per comadrona. Hauria fet bibliotecària, però amb el pare a la presó no ens ho podíem permetre. Sort de l’empresa on treballava, que cada mes donava diners a la meva mare i així la meva germana va poder acabar el magisteri que ja tenia començat.

La mare volia treballar i va demanar feina a Cal Carreras, una fàbrica tèxtil, però li van oferir feina per a mi. Vaig començar fent bitlles, però vaig voler tenir un ofici i vaig aprendre a nuar amb la mà esquerra. Vaig ser nuadora uns quants anys.

El teatre

A Cal Carreras hi havia un xicot que em va proposar d’anar a fer teatre als Carlins. Em va agradar. Recordo especialment un Tenorio en què jo feia de don Joan Tenorio i un xicot de donya Inés. Ens ho vam passar molt bé. A mi em solien donar papers còmics i ja em semblava bé. Un dia, baixant per Sant Miquel, sento un nen que diu a la seva mare: “Guaita, la tonta dels Carlins”. Això era un piropo. Als Carlins eren molt de dretes, però els hi devia caure en gràcia, perquè tot i tenint el pare a la presó sempre em van tractar molt bé.

Dels Carlins vaig passar a fer teatre a l’Apolo. Ara no entenc com podíem fer una obra nova cada setmana. Assajàvem cada dia, menys el dissabte, i el diumenge fèiem la representació. Si teníem paper crec que cobràvem 50 pessetes.

Tant als Carlins com a l’Apolo es feia bon teatre d’aficionats. Hi havia gent com el Torras, la Rosita Vila... que si una cosa no anava bé sabien dreçar-la. La Rosita era la “dama jove per excel·lència”, es sabia moure, es sabia vestir...

També vaig coincidir amb la Maria Matilde Almendros que fou qui em va proposar d’anar a fer radioteatre a la ràdio, llavors EAJ51 Ràdio Manresa.

Locutores pioneres a Manresa

Primer hi anava una estona a la tarda i ho compaginava amb la feina a la fàbrica. Però van necessitar ampliar la plantilla i vaig deixar Cal Carreras. Érem l’Almendros, que només feia radioteatre, i la Rosita Golet i jo, que fèiem de locutores i també feina administrativa. Nosaltres mateixes ens fèiem els guions. Recordo especialment el programa de discos dedicats, era la flor i nata dels programes. La gent pagava per dedicar un disc i el podien dedicar a tantes persones com volien. A vegades, quan havies llegit totes les dedicatòries, ja no recordaves quina cançó volien.

Els programes de radioteatre eren els que m’agradaven més perquè sortien bastant afinats. Els fèiem l’Enric Tatge, la Matilde, la Rosita Golet...

La Maria Matilde Almendros tenia una dicció perfecta. El quadre de so tenia un marcador que assenyalava els desnivells. Quan parlava ella, tot era equilibrat. Molt aviat va anar a treballar i a viure a Barcelona, però vam seguir tenint relació.

Foto Arxiu Josep Mira Pons
La feina a la ràdio m’agradava, però es cobrava molt poc i amb la nostra situació familiar no m’ho podia permetre. Va ser la Carme Colomer, una companya que també feia radioteatre, que em va donar la idea de presentar-me a les proves per entrar a Telefònica. Abans d’avisar-me es va presentar la Guàrdia Civil a la ràdio per demanar informes meus. Els vaig atendre jo mateixa afrontant la situació. Era al començament dels anys 50. No vaig deixar que mai m’afectés ser filla d’un empresonat.

Ser telefonista als anys 50

Les proves d’accés eren fàcils. Era imprescindible poder estirar molt els braços per accedir amb facilitat i lleugeresa a totes les clavilles del quadre que teníem al davant. Tenia 27 anys. Sort que vaig entrar a la primera perquè només llogaven noies fins als 28 anys.

Era una feina esgotadora per les demores que hi havia. Per parlar amb Sant Vicenç de Castellet havies d’esperar mig matí, perquè primer havíem de connectar amb Barcelona, després amb Moià, etc. Recordo que cada dia a les 6 del matí els peixaters de Manresa demanaven conferència amb La Corunya. A aquella hora arribaven les barques dels pescadors a port i els feien la comanda de peix que arribava a Manresa a les 7 del vespre.

Quan jo vaig entrar no llogaven dones casades i si et casaves havies de plegar. Jo era soltera i no tenia cap intenció de casar-me, però als 41 anys ho vaig fer. Sort que ja havien canviat aquesta normativa. En aquells moments ja feia d’oficinista.

Teatre en català

Em vaig jubilar als 60 anys, vaig cuidar els pares i el marit i des del 1993 he tornat a fer teatre, ara al Casal de la Gent Gran. Durant uns anys vaig fer de directora del grup Santiago Rusiñol del mateix casal. Ara perdo molt la memòria i no vull perjudicar els companys. Ja ha quedat enrere el teatre amb apuntador i cal memoritzar el paper. De totes maneres, encara puc fer lectures de poemes o textos. Fins a arribar al Casal no havia fet teatre en català. Tant als Carlins, com a l’Apolo, com en la meva feina de locutora sempre vaig haver de parlar en castellà. Va costar molts anys recuperar el català en els mitjans públics.

Entrevista feta el juliol de 2013
Conxita Parcerisas