Rosa Casas i Trellisó" la Rosita de les cadires" (1928-2017)

Als 82 anys la Rosita de les cadires es jubila i deixa de tenir cura de les cadires del Passeig de Manresa. Per aquest motiu Regió7 publica "La biografia d'un personatge popular"

Nascuda a Solsona el 28 d´abril de 1928, l´atzar la va portar a conèixer el qui seria el seu marit, el manresà Àngel Prat Cots, a Puig-reig. Amb uns amics tenien previst anar a Tragó de Peramola a ballar, però un accident va obligar a un canvi de plans. Van anar a Manresa i d´allà en moto, ella va arribar fins a Puig-reig amb el seu futur marit. Quan a aquest li van dir que li presentarien una noia de Solsona, la seva reacció no va ser precisament d´entusiasme, recorda. “Els va dir: per un dia us l´aguantaré, però no em vull casar”. Al cap de tres mesos de conèixer-se, el 9 de desembre de 1956, es casaven a la capella del Claustre de Solsona. “Va ser un amor a primera vista, dels d´abans”.

Àngel Prat Cots havia heretat les cadires del Passeig del seu pare, que va morir quan ell tenia 6 anys. Al seu temps, a aquest les hi havia llegat un home ”que només tenia una cama” a canvi dels diners que el sogre de Casas li havia deixat. La Rosita no en recorda el nom, però considera que va ser el primer de posar- n'hi, probablement a principi del segle XX. "Com que no li tornava els diners, el meu sogre li va dir que, a canvi, li donés les cadires”. Al cap d´uns quants anys, el destí els va voler jugar una mala passada: poc abans de casar-se, el marit de la Rosita va tenir un accident de moto i li van haver de tallar una cama...

Ja a partir d´aleshores el va ajudar amb les cadires, mentre ell anava a la plaça Reial de Barcelona a “tractar amb monedes”. Quan va morir per malaltia, a final de la dècada dels 70, Casas va decidir mantenir viu el negoci: ”ja era cosa del seu pare i em sabia greu deixar-ho”.
Els temps, però, van canviar, i, amb ells, la relació de la ciutat amb les cadires. De més d´un miler van passar a 750 a la dècada dels anys 80 i a 535 la dels 90.
...

Mentre que hi ha dates que les té clavades al cervell, hi ha altres records que se li han desdibuixat. Sap perfectament, per exemple, l´espai que ocupaven les cadires: “des de davant del Kursaal fins on ara hi ha el restaurant xinès”, amb dues fileres a banda i banda. Només un parell d´establiments, on ara hi ha el restaurant Passeig i “al Plat del Dia” tenien “dret a façana”, és a dir, a posar taules just davant el negoci i interrompre les fileres. Més endavant, van proliferar les terrasses –"el meu marit i la quiosquera del Quiosc del Mig es barallaven sovint”- i les cadires van anar minvant.

Casas també recorda com si fos ahir les bretolades que havien fet volar els seu seients a diversos punts de la ciutat:” una vegada en van deixar a la carretera de Santpedor i la Policia Local me les va baixar, i una altra en van trobar dins d´un local de la plaça de Catalunya, i a prop de la caserna de la Guàrdia Civil. Després de guardar-les durant molts anys en un local del carrer de Santa LLúcia, que “ja pagava la mare del meu marit” en va haver de marxar. Aleshores va ser quan l´Ajuntament, amb l´alcalde Jordi Valls al capdavant, li va donar un cop de mà, i les guardava als baixos del Casino, fins que hi van fer la biblioteca i el centre cultural; a l'escorxador ... i al Museu de la Tècnica. [...] Ara, les cadires es guarden al magatzem municipal a Bufalvent.

Casas viu al carrer Sobrerroca. Per arribar al seu pis ha de pujar “100 graons menys 4”. Diu que, mentre pugui, no vol sentir a parlar d´anar a una residència. Després d´anar a missa als frares fa parada, dia sí dia també, al restaurant Passeig. Un cafè amb llet i una pasta li fan de sopar. Explica que els darrers anys ja hi havia dies que no anava a dinar a casa i a la nit marxava més d´hora. Quan el cos encara aguantava, començava a les 6 del matí i, si calia, plegava a la matinada. Després tocava endreçar la casa i, amb poc temps per descansar, tornar al seu lloc de feina, al Passeig.

L´abril passat va rebre un homenatge impulsat des de la xarxa social Facebook per David Soldevila i Dani Grandón.

L´anunci de la Rosa Casas de deixar de fer-se càrrec de les cadires després de 52 anys va comportar que l´Ajuntament iniciés contactes per impedir que desapareguessin.

Text: Gemma Camps. Regió7, 22/04/2010.





LA ROSITA DE LES CADIRES JA TÉ SUCCESSORA

Per Sant Jordi no es van poder posar les cadires al Passeig com era tradicional, ha estat el segon cap de setmana de maig que les cadires ja estaven instal.lades i s´havia trobat una substituta
per la Rosita.

Carme Canals Perramon nascuda al Bruc, fa quaranta anys que viu a Manresa, i està a l´atur des de fa tres anys. “Em vaig assabentar pel Regió 7 del tema de les cadires i de seguida vaig venir a interessar-me a les dependències de la regidoria de Cultura, al Casino, perquè m'interessava". I va ser la primera de les tres persones a interessar-se per la substitució.

Com feia la Rosita, Canals es farà càrrec del trasllat i neteja de les cadires, l´Ajuntament manté el compromís de guardar-les al magatzem municipal durant l´hivern.
Les cadires, però, continuen sent propietat de Casas, que és qui ha fet els tractes amb Canals durant un any, per cedir-li la feina que ella ha estat portant a terme durant tots aquests anys. És a dir que, tot i que inicialment va donar les seves cadires a l´Ajuntament perquè se´n fes càrrec, aquest no se les queda sinó que continuen sent propietat de Casas.

El desig de la Carme, ja posada en el paper de la nova Rosita de les cadires, va ser que “tots vingueu a seure”. En el cas de la Rosita, segons el tracte establert entre elles dues, hi podrà seure de franc sempre que vulgui.

Text: Gemma Camps. Regió7, 05/05/2010

A partir de l´estiu de l´any 2011,  es va fer càrrec de les cadires de la Rosita del Passeig, el sastre senegalès Mbaye Faye , serà el tercer any que s´encarrega d´aquest servei. Compagina aquesta feina amb la  sastreria que té als baixos del  carrer Pedregar. Faye té cura de la  neteja i manteniment d´unes 500 cadires, el preu per seure-hi aquest estiu  no s´ha apujat val  50 cèntims com l´any passat .
Nota  de la notícia Regió7,  4/05/2013

La Rosita ens va deixar el 25 de gener de l'any 2017 

L' estiu del 2017 l'Ajuntament de Manresa hereta les cadires de la Rosita del Passeig, que a partir d'ara seran d'ús gratuit per tothom.
Nota de la notícia Regió7, 21/6/2017 


Fotos 1 i 2: Conxita Parcerisas (04/05/2010)
Foto 3: Mireia Arso- Regió7  (04/05/2013)

Balbina González i Martin ”Sor Balbina”. (1910-1989) Monja, Infermera i Personatge Popular

Sor Balbina, 1966- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Balbina González, monja i infermera, va exercir la seva vocació, durant més de 50 anys, a l’Hospital de Sant Andreu de Manresa. Va arribar a ser una dona molt coneguda perquè bona part dels manresans i manresanes de l' època van néixer a la planta de maternitat on ella exercí.

Va néixer el 31 de març de 1910 a Valdestillas (Valladolid). El pare va morir jove, però el matrimoni tingué cinc fills, dels quals tres foren religiosos. El germà gran és va fer jesuïta i dues filles, l’Emília i la Balbina, van ingressar a l’ordre de les Filles de la Caritat. Fou ordenada monja, previ pas pel col·legi d’aspirants i el noviciat.

L’any 1932, quan en tenia 22, va ser destinada a l’Hospital de Sant Andreu i s’hi va estar fins a la seva mort, als 79 anys.

Assegudes d´esquerra a dreta Sor Balbina i la germana Maria Martinez, dretes les germanes Concepció Escreche i Eugènia Elordi, 1960- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

La comunitat religiosa de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül - conegudes com a paüles - van arribar a Manresa el 17 de febrer de 1844 i es van instal·lar a l’Hospital de Sant Andreu. Fa més de 160 anys que aquesta comunitat és a la nostra ciutat .

Dotze germanes paüles i un infermer eren els responsables de les feines d’infermeria abans de l’arribada de sor Balbina. Aquesta situació es mantingué fins l’esclat de la guerra civil. El 2 de novembre de 1936, les monges van ser substituïdes per infermeres, a excepció de Maria Carbonell Petit i Isabel Martínez Ferrer que van seguir treballant a la farmàcia de l’hospital durant tota la guerra.

Placa històrica que es conserva a l´entrada de la residència de les monges, Hospital de St. Andreu de Manresa (2011)

L’Hospital de Sant Andreu fou hospital militar base fins el 19 de gener de 1939 que recupera la seva funció de centre sanitari per a malalts civils. Va quedar una sala de 20 llits per a militars, on ingressaven els soldats que feien el servei militar i els militar amb càrrec de la caserna de Manresa.

Acabada la guerra, les germanes van tornar, i d’acord amb el reglament aprovat el 21 d’octubre de 1941, les Filles de la Caritat havien de tenir cura de l’atenció als malalts, així com dels serveis de cuina, rebost, neteja de la roba i de les instal·lacions. Aquestes tasques les van dur a terme fins els anys 70-80 de segle XX, moment en què progressivament van ser substituïdes per infermeres i infermers d’acord amb les noves normatives. Actualment, les germanes Filles de la Caritat són cinc. Tenen cura de l’església de Sant Andreu i fan tasques de voluntariat i suport espiritual als malalts que ho demanen.

L’ofici de tocar campanes

Entrevistem a la germana Carmen Romero Nieto, de 82 anys, nascuda a Moclin, província de Granada. Fa 60 anys que forma part de la comunitat de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. A l’Hospital de Sant Andreu hi arribà l’any 1951. Des de fa 16 anys és l’encarregada de l’església. La germana Carmen és la única persona a Manresa que toca les campanes manualment i conserva aquest ofici. Fa sonar una de les campanes que foren inaugurades el 1953, que es van beneir amb els noms d’Andreu la major i Miraculosa la menor. L’ofici li va ensenyar una germana sagristana que també les va tocar molts anys, sor Maria Pujol.

50 Anys de vida religiosa de la germana Teresa Gual- D´esquerra a dreta Sor Balbina, les germanes Teresa Gual, Carmen Romero i al darrera Maria Roca, 1970- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Quan la germana Carmen va arribar a la comunitat de Manresa es va sentir protegida per la germana Balbina i sempre van estar molt unides. Van ser gairebé quaranta anys de convivència plegades, fins els últims dies de la seva malaltia i mort.

Recorda que, quan va arribar, l’any 1951, eren divuit monges. Més endavant van arribar a ser vint-i-tres. Les monges paüles portaven tota la infermeria de l’Hospital, ajudades per noies que feien les funcions d’auxiliars. La germana Carmen s’emociona molt quan ho recorda..

Serveis on va treballar 
Sor Balbina, era infermera titulada. Va realitzar els estudis ja destinada a Catalunya.
Va treballar sempre al segon pis, a maternitat, amb les dones que donaven a llum.
També portava la sala de Sant Josep, de traumatologia, on ingressaven els accidentats, la majoria miners. I la sala de Santa Elena, de dones accidentades que s’havien trencat una cama, el braç, etc.... Totes aquestes sales eren al segons pis.
Quan es va fer la fusió amb Sant Joan de Déu, la van retirar, i la van destinar a medicina interna, però ja va coincidir amb la seva jubilació.

D´esquerra a dreta Sor Balbina, la germana Maria Pujol durant la visita deL pare William M. Slattery, superior general de la C.M. de les Filles de la Caritat i el Pares Paüls, al costat Conxa Milán que va fer de traductora, a continuació les germanes Aurora i González, 1966- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Llits i matalassos per beneficència
A la sala de Nostra Senyora del Carme, la de beneficència d’homes, els llits i matalassos tocaven a terra, estaven en molt mal estat. Fent una recapta de diners, cadascú li donava el que podia, l’any 1953 va reunir la quantitat necessària per comprar vint llits i matalassos i renovar tota la sala.

La germana Carmen recorda que totes dues, van anar a una fusteria molt gran a prop del carrer del Bruc tocant al passeig del Riu per demanar donatius pels llits que necessitaven. Sor Balbina, amb els anys, havia fet amistat amb gent benestant de la ciutat.  Era convincent i la gent responia.

No li feia vergonya demanar 
Amparo Alonso González, l’actual superiora, explica que un dia van anar totes dues a Radio Escalé, una botiga d’electrodomèstics de la carretera de Vic, amb l’objectiu de d’aconseguir neveres, per cada planta, per guardar els medicaments dels malalts. No només van obtenir les neveres, també els hi van proporcionar una olla a pressió de 16 litres i una fregidora.

La  germana Balbina va rebre molts donatius, i va repartir molt menjar, roba i diners.

Al fons la germana Carmen Romero i al davant la germana Josefina Martínez, 1972 - Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Dona amb personalitat
La germana Carmen la descriu com una dona activa, enèrgica i valenta que no tenia por de res i s’enfrontava a tothom, practicants, metges, a qui fos. “En la intimitat de la comunitat abans d’anar a dormir et demanava perdó, per si t’havia ofès al llarg del dia, però potser a l’endemà tornava a fer el mateix”.

Quan volia fer una cosa i havia de demanar permís a la superiora, no hi era a temps. Era tan impulsiva que ja ho havia fet i no havia demanat permís a ningú. Durant molts anys, van tenir de superiora a la Pilar Sala. La germana Carmen recorda que li deia : “Sor Balbina no sigui tan espontània filleta, no corri tant, no vagi tan de pressa dona, pensi les coses ...”

Els metges i les llevadores

La germana Carmen ens comenta que tenia molta amistat i relació amb el Dr. Badal dels laboratoris clínics. També amb els doctors Isern pare i fill, el Dr. Puig Vilajoana, amb el Dr. Fernández que treballava amb el Dr. Albertí, amb el Dr. Llatjós, el Dr. Selga pediatra i metge de beneficència.... Va tractar amb totes les llevadores de l’època, la Caterina Cullell, l'Assumpció Almuzara (mare del Dr Pesarrodona), amb la Rosita Claret, la Joana Castellà i la Mercè Sanahuja.

Testimoni d’una mare

Per la seva popularitat a la ciutat ens ha semblat oportú recollir el testimoni d´una de les moltes mares que van passar pel servei de la Maternitat: Marcel·lina Vilà i Arnau, de 78 anys, mare de set fills i tots van néixer i foren atesos a l’Hospital per la llevadora Assumpció Almuzara, el doctor Pesarrodona i també Sor Balbina.

Marcel.lina Vilà Arnau, 1953- Arxiu família Espinalt Vilà

Aprendre a posar injeccions
La Marcel·lina i la germana Balbina es van conèixer l´any 1953. Amb una amiga volien aprendre a posar injeccions i els diumenges al matí anàvem a fer llits a la sala de Sant Ramon. Era un treball de voluntariat que a l’hospital els hi anava bé perquè tenien molta feina i poc personal llogat. Quan es van posar a festejar ja no hi anaven tant.

Va ser l’any 1955 amb el naixement del seu primer fill quan es van retrobar. I part rere part, fins al 1970 que va néixer la seva filla més petita. El més habitual era que les parteres estiguessin en una sala gran totes juntes. La Marcel.lina sempre va donar a llum en una habitació individual, tot i que “hi anava pel seguro”. Sor Balbina se'n cuidava de facilitar-li

L´hospital d'aquells anys

La Marcel·lina recorda quan la germana Pilar Sala era superiora de la Comunitat i quan les monges paüles portaven el comandament de tot l’hospital. Cuidaven molt bé de la infermeria. Ella opina que allà on hi ha monges es va més bé......

Fer el Servei Social

Els anys del franquisme, les noies havien de fer el Servei Social per tramitar temes com l’obtenció del carnet de conduir. La Secció Femenina organitzava aquesta activitat que es podia fer de diverses maneres. Una de les modalitats consistia en fer més d’un centenar d’hores de voluntariat en algun centre o institució de la ciutat. L’Hospital de Sant Andreu era un dels més triats. A part de l’ajut que feien, les noies aprenien a posar injeccions.

El caldo per les mares

La germana Carmen recorda com la Balbina vetllava per la nutrició de les mares que havien de donar de mamar al seus fills. Els hi feia un caldo amb verdures i pollastre o gallina que aromatitzava tota la planta i l’escala. Quan els metges passaven visita a les parteres comentaven “es nota l’olor del caldo de sor Balbina”. Marcel.lina recorda que  amb ella també li havia portat d' aquest caldo.

Homenatge
El 25 d’octubre de 1981, un diumenge, a la sala gòtica de l’Hospital de Sant Andreu es va retre un emotiu homenatge a sor Balbina amb motiu dels seus 50 anys de vida religiosa. L’alcalde Joan Cornet li lliurà una placa commemorativa per la seva trajectòria dins de l´hospital. Va ser un acte senzill que va aplegar familiars, amics, personal mèdic i representació ciutadana.

Va morir d’un càncer de pit el 12 de febrer de 1989. No va patir una malaltia llarga. Se li va aguditzar els darrers deu dies. Ella que havia cuidat tanta gent durant tants anys, va tenir un desenllaç força ràpid.

Reconeixement de la ciutat, Sor Balbina amb l´alcalde Joan Cornet 25-10-81- Foto Jordi Pascual de Regió7

Notes finals

La germana Carmen la valora com una bona mestra: “sempre s’ocupava personalment dels malalts més greus i ens ensenyava a nosaltres, les joves, com s’havia de fer”

La Marcel.lina i altre gent que la van conèixer, destaquen un caràcter amb molts contrastos. A la maternitat, se li havien presentat dones en situacions molt complicades. La seva actitud era estricta i poc flexible, d’acord amb la seves conviccions religioses. Marcel.lina diu: “a mi sempre em va tractar molt bé i em va estimar molt i jo a ella”.

La Balbina González, en primer lloc va ser religiosa i, després va ser infermera, dedicant-se als malalts i especialment a les dones embarassades. Cal concloure que va ser una dona molt influent a l’Hospital de Sant Andreu. Sense haver ocupat mai cap càrrec a la comunitat, aconseguí moltes millores per la institució en una època d’escassetat econòmica. La llarga activitat religiosa i professional, el seu caràcter desimbolt, les amistats fetes durant anys a la ciutat de Manresa, li donaren popularitat.

De dreta a esquerra Sor Balbina, i les germanes Maria Roca, Eugènia Elordi i Pilar Sala la superiora, Nadal 1986- Arxiu Filles de la Caritat de Manresa

Lluïsa Font i Garcia

Entrevistes realitzades a les germanes Carmen Romero Nieto i Amparo Alonso González, el novembre de l´any 2011

Bibliografia
Torras Serra, Marc- Un Hospital de 750 anys, Hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010)
Font, Ingrid- Regió 7, 6-10-2010- Un So cada cop menys present.......